dilluns, 28 de setembre de 2015

28/09/2015

Lliure. Nu en aquells llençols, els seus, on havia dormit tantes nits, es sentia lliure. Suat del sexe de la nit anterior, l'alliberament que sentia als ossos entumits li proporcionava una alegria que difícilment hagués resolt alçant-se als raigs de sol que entraven a la cambra.

Va mirar al seu acompanyant, ara ja més destorb que objecte sexual, desitjant-ne la partença. No necessitava de ningú.

L'havia fet servir per sentir-se viu de nou. I, realment, no recordava com n'era de feliç, sentir-se viu. Feia mesos que hibernava en sentiments de tristesa i malenconia de temps passats, i no podia imaginar-se existència més trista que aquella. Ara, amarat en suor, amb fluïts del desconegut que jeia al seu costat, no podia ser més afortunat. S'ho havia guanyat. 
I pensava gaudir-ho. Va fer fora el desconegut, no sense abans deixar-se fer l'amor salvatgement en un intent de retenir a la memòria l'espectacular sexe que havien tingut la nit passada. Brut, punyent, sentia el seu amant com una força arravatadora que l'empenyia a la llibertat perseguida, volguda, anhelada, però, sobretot, desitjada.

Posar els peus en aquell terra fred va provocar-li un estremiment mentre es delia per prendre les regnes de la seva vida. Mentrestant, però, es va fer un cafè i es va asseure al jardí, en aquell punt més alt on s'albirava el mar i tres barquetes sense rumb. Ara, ell, també era lliure. I somreia satisfet.

divendres, 25 d’abril de 2014

La UB tanca l'accés a filologia romànica

La Universitat de Barcelona ha decidit que no deixarà matricular nous estudiants al grau de filologia romànica, condemnant-lo així a la seva desaparició. Els arguments? Desconeguts. Poden dir que és per manca d’alumnes, però: no és una universitat pública? No hauria de donar l’oferta formativa que en una privada no hi tindria cabuda? La UB deixa d’oferir un grau que obre les portes del món medieval, a la seva literatura, a les seves llengües. Si bé és un grau amb moltíssimes coses a millorar, ens deixa orfes als alumnes, però també a tota la societat. No s’imparteix enlloc més dels Països Catalans. Tancar filologia romànica farà més pobres els coneixements que tenim de les nostres llengües i literatures a l’Edat Mitjana, coneixements tan vàlids per ser impartits com la física molecular. El rerefons de tot això és el de sempre. Les humanitats no tenen un rèdit econòmic a simple vista, però van molt més enllà. Quina universitat pública volem? Al servei de les empreses, dels diners, o al servei d’uns estudiants delerosos d’aprendre, d’una societat que necessita de les humanitats? Volem que les filologies siguin cursos d’idiomes? Amb quina cara farà un homenatge a Martí de Riquer, senyor rector Dídac Ramírez? Una societat sense humanitats és una societat trista, i avui ja som una mica menys alegres.

Font: UB

dijous, 8 d’agost de 2013

Empeza a aventura do galego na Coruña!


Cada estiu marxo de casa a fer una cosa o altra. Fa dos anys a Aran, i en vaig sortir parlant aranès. Aquest any em va arribar la convocatòria d'unes beques per fer un curs de gallec a la universitat de La Corunya, i les vaig demanar, i me les van donar. Sense saber ni com es diu hola (i això que duc mitja vida escoltant Luar na Lubre) vaig agafar un tren el dia 31 de juny i em vaig fer el nord de la península durant 13 hores. I mare de déu senyor, ara puc modificar la frase “ancha es Castilla”: sí que es ancha, sí, però lletja també eh! Uns camps erms, deixats de la mà de Déu i quatre matolls verds. Això durant quilòmetres i quilòmetres, parant a estacions de “grans ciutats” (pots comptar). Tot i així, no se'm va fer pas llarg. A més, quan el tren entra a Galícia i passes Monforte de Lemos la via passa pels Canons do Río Sil i la vista és espectacular. Transbord a Ourense, trucada a la meu mare, que la tenia desesperada, i cap a Corunya passant per Sant Jaume de Galícia. 
La primera nit amb el taxi amb prou feines vaig veure res. Me'n vaig anar directe al llit sense desfer res, ja eren les onze llargues, i l'endemà començava el curs de gallec.
Però tranquils, que no faré dia per dia, perquè tampoc és tant interessant.
El curs de gallec es feia a la Facultade de Filoloxía, que és a les afores de la ciutat. Jo estava al curs bàsic, pels que no en teníem ni idea, i teniem una professora ben jove que és un sol de dona. Tenia una curiosa manera d'anomenar-nos, als que compartim estat amb ella: érem "os peninsulares". Politiqueig a banda, tot i que és impossible parlar de qualsevol llengua minoritzada sense parlar de política, el curs ha sigut fantàstic. Hem après coses que no pertocaven al nivell, però és que teníem tots una voluntat per aprendre que feia goig. Alguns encara la tenim! Encara avui em pregunto què fa gent dels EUA, República Txeca, Romania o Alemanya aprenent gallec. Això sí, sé que me n'enduc amics per tota la vida (i el mateix poden pensar ells de mi).
Alguns m'han preguntat com m'ho faig per aprendre llengües tan ràpid (tot i que mai s'aprenen del tot). Jo dic que tinc facilitat, però també és qüestió de voluntat. Des del primer moment que vaig trepitjar el terra de Corunya, em vaig negar a parlar en castellà amb gallecs. Em preparava les frases abans d'entrar en una botiga, intentava construir frases preguntant el que no sabia dir, m'apuntava el lèxic que em faltava en una llibreta i després a casa el buscava. Digueu-me friki, podeu, en teniu permís. Això sí, ara no parlo pas gallec eh! Sé com es pronuncia, sé defensar-me, però encara falta perquè me'n consideri parlant. Amb distància, però, sí que reconec que m'he espavilat prou, i en part també ha estat perquè procuro sempre conèixer gent del rotllo arreu on vaig i aquesta gent parlava gallec sempre.
Potser penseu: però per què anaves a buscar gent que parlés gallec, si eres a Galícia? Bé, a Corunya els primers dies no sentia gallec enlloc. Però enlloc. No és estrany que en una enquesta se la considerés la ciutat menys gallega de totes (any 2004, "Mapa sociolingüístico de Galicia").
L'ajuntament de Corunya fa una pudor a ranci espanyol que me'n feia creus. Calle/Rúa del General Mola, Avenida de la Marina, Calle/Rúa del Ejército. Un edifici (el de la Capitanía) que els divendres de finals de mes fa una cerimònia d'hissament de l'Estanquera mentre el rellotge toca l'himne d'Espanya. El logotip de l'Ajuntament, en castellà segur, i si hi podem evitar el gallec, doncs millor. Cartells per anunciar coses, només en castellà. Senyals viàries només en castellà i topònims castellanitzats (a mi se'm queia la cara de vergonya): Arteijo, Finisterre, etc. És a dir, que el Concello només parla castellà (i gallec si algú es queixa de la situació): incompleix de forma flagrant la llei de normalització lingüística de Galícia (deixant de banda que és una llei de mínims, incomparable a Catalunya). 
I la gent? Bé, com ja he dit, a Corunya em costava molt sentir gallec, havia de parar molt bé a orella. Després vaig descobrir que vivia al Pedralbes de la ciutat i ja no em va estranyar tant, però si anava per Montealto i la ciutat vella, sí que el sentia una mica més. Corunya té fama de no parlar gallec, però en canvi està estretament lligada al Rexurdimento i la revitalització i valoració de la llengua: a Corunya hi ha la seu de la Real Academia Galega i s'hi van fundar les Irmandades da Fala., o sigui que tan i tan malament el tema no està.
La ciutat en si, però, és preciosa. M'encanta. Mira que jo sóc poc de mar, tot i tenir-lo al costat. Però necessito sentir-lo a prop. I això de sortir de l'hostal, fer tres passes i ser al port... impagable. Corunya és una ciutat construïda sobre una petita península enmig del mar, i que creix cap a l'interior, amb un passeig marítim que recorre tot el perímetre coster. A la banda dreta mirant el mar, hi ha la ria da Coruña, on el mar té un color senzillament espectacular. Al final de la península, tocant al mar, hi ha la famosa Torre de Hércules, el far més antic del món encara en funcionament (tot i que realment no n'hi ha per tant), i a l'esquerra d'aquesta, la Ensenada do Orzán e Riazor, que és on hi ha la platja. Coruña té una ciutat vella preciosa, amb esglésies espectaculars si t'agraden les pedres com a mi (això sí, no té cap catedral ni església més important que les altres), carrerons estrets, bars baratíssims on tastar coses típiques gallegues, locals nocturns amb un bon rotllo més que agradable... No m'estenc, qui vulgui saber coses de Coruña que obri la Viquipèdia, jo vull parlar de l'experiència!
Amb el curs vam fer un parell d'excursions. Vam anar a la Costa da Morte (que es diu així, en teoria, per la quantitat de vaixells que s'hi han enfonsat), visitant Muros, Carnota, la cascada de l'Ézaro i Fisterra. A Carnota vaig veure un hórreo per primer cop a la vida, i em va fer molta gràcia perquè realment és l'adaptació al medi més pura. Són graners elevats perquè les rates no hi entressin, i n'hi ha per tota Galícia. Però el que més em va agradar va ser Fisterra. No pas pel que hi ha, sinó pel que no hi ha i és. Tot allò de la fi del món romana, de l'ara solis celta... i el mar allà és espectacular. Espectacular. També vam anar a Santiago, al museo do Pobo Galego, realment un museu molt interessant per conèixer Galícia. Explica tradicions, cultura, llengua, arquitectura, música... val molt la pena.
Hórreo de Carnota

També durant el curs vam fer tres tallers. Un de música i dansa, un de gastronomia i un de teatre. El de música va ser en un parc, amb gaites i panderetes, o sigui que ja us podeu imaginar com em va agradar. Vam aprendre quatre coses de la muiñeira, i ara alguna idea ja en tinc. Pel que fa al de teatre, vam representar escenes de la primera obra en gallec que s'havia escrit, i vam riure un munt. Representava un combat entre gallecs i portuguesos pels drets de pesca del riu Miño. I al de gastronomia va servir per posar-nos com bocois. Mare de Déu el que vam menjar! En teoria consistia en participar de la cuina però no va succeir, només vam menjar... i no sé si ens van fer 15 postres diferents per cada un però quasi quasi!
Fisterra - la fi del món
Per la meva banda, vaig anar a Santiago un dia ben d'hora al dematí i em vaig recórrer tota la part vella i crec que fins i tot una mica de la nova. Per mi Santiago és com una porta al cel: pedra, pedra i més pedra. I m'encanta. Esglésies a cada cantonada, carrers de llambordes, porxades... i la Catedral. Em vaig passar tres hores esterrassat a la Praza do Obradoiro mirant-ne la façana. És una obra d'art. Confessant coses frikis, reconec que vaig arribar-hi essent una mica murri, seguint un camí per trobar-me-la de cara, i vaig entrar a la plaça escoltant el Romance de don Gaiferos. Quan la vaig tenir a davant, Chove en Santiago (un poema de Lorca musicat). Un cop dins la catedral em va caure la cara de vergonya: és negoci pur i dur. Ni espiritualitat ni res. Una cua llarguíssima per fer-li una abraçada a la figura de l'apòstol i en canvi el sepulcre buit (vaig compartir amb l'apòstol quatre pregàries i alguna prometença amb total tranquil·litat). Botigues de la catedral pertot, et feien pagar per qualsevol cosa, etc. A més, no sé on foten les peles que guanyen (i han de ser moltes) però invertir-les en conservació ni de conya. La façana plena de líquens i merda, i per dins tampoc és que estigués gaire cuidada. Per sort, a vegades la bellesa de l'art ja ho supleix tot! Al final del dia a Santiago vaig estar pensant de presentar-me a on sigui que et donen la compostelana perquè tenia els peus destrossats de tant que havia caminat. També vaig passar per Oleiros, un poble a la ría da Coruña que té un castell enmig del mar.

Després d'un mes a Coruña vaig haver de marxar. L'últim dia va ser de morriña, i això que no havia ni marxat. Acomiadar-se dels amics fets al llarg d'un mes no és fàcil (però si només va ser un mes!) però el món no és tant petit, ens tornarem a trobar, on sigui! Per superar el trauma ens vam inflar a licors a la Repichoca i després de dormir 30 minuts (me'n vaig passar 15 assegut a la platja escoltant el mar, a quarts de cinc) cap a l'estació de trens, i direcció BCN. En arribar-hi, 13h després, un rodalies, baixa a Cabrera... i troba-t'hi els teus amics esperant-te. La cara que em devia quedar. Sou uns sols! I ara ja porto vuit dies a Catalunya, també trobava a faltar anar de festa major en festa major, les nits a la fresca, els amics de tota la vida, i el so de les campanes de Sant Esteve!


COSES QUE EM VAN AGRADAR DE GALÍCIA

  • El clima. Vaig enxampar onada de calor un dies, però la resta dels dies feia un bon temps (pluja, cel tapat)... era fantàstic
  • El so de la gaita en directe
  • El Gadis i les seves empanades de 3 euros
  • El licor cafè i el licor de tarta de Santiago a la Repichoca (un bar a Coruña)
  • La posta de sol a Riazor
  • El mar pla fins l'infinit a Fisterra
  • Fer el passeig marítim de Coruña de punta a punta de nit
  • La Carmiña Vacaloura
  • L'Alameda de Santiago: les dues Marías i la vista de la Catedral
  • El "malo será" i el "nunca choveu que non escampara"
  • El bosc gallec: és un d'un verd tan viu!
  • Les cantigas a ritme de pandereta i les muiñeiras, i les lletres de les cançons
  • Santa Cruz e súa xente, e o seu chorizo!
COSES QUE NO EM VAN AGRADAR
  • Els pobles estan molt separats un de l'altre
  • Mancança de tranports públics
  • El negoci de la catedral i el camí de Santiago
  • La passivitat envers la llengua (tot i que hi ha de tot)
  • El bilingüísme estúpid a les estacions de tren, busos, etc
  • La planificació dels semàfors a Corunya: MAL FETA
  • La conducció gallega: vaig estar pròxim a la mort cada vegada que pujava a un bus urbà
  • La poca cura de les institucions vers la llengua i la poca correcció lingüística


En resum: un mes a Galícia fantàstic. He après les bases del gallec (ara al setembre el continuo a la universitat, d'oient), he après a dir quatre coses en romanès, m'enduc algun amic gallec (graciñas por todo, Fran!), algun d'internacional (no hi havia cap més català ;-)), he desvirtualitzat gent, he descobert un país meravellós (i encara me'n queda moltíssim, per descobrir, que és el millor!)...

IMOS VOLVER CEDO!

dimecres, 24 de juliol de 2013

#2

Me hice un barquito de papel para irte a ver, 

se hundió por culpa del rocío. 
No me preguntes cómo vamos a cruzar el río. 
(Extremoduro)



S'hi havia estirat a mitja tarda, empesa per l'erràtica i vaga tristesa dels temps passats. Esterrassada sobre la sorra, enmig d'algues i roques, contemplava el cel buscant-li algun sentit. Sense comprendre, només donava voltes al passat, deturant-se en cada moment, esgaripant cada vegada que algun record volia fugir. Refugiant-se en allò viscut per no haver de viure més, l'aigua de l'oceà començà a banyar la platja fins que arribà on era ella. Lluny de seguir allà impassible, retorçant-se de dolor, la fredor de l'aigua li va proporcionar el reconfort suficient per poder-se aixecar i llençar al mar el pes que no la deixava navegar.


dimarts, 16 de juliol de 2013

#

"(...) decir amor,decir amigo, era igual que nomear a primavera" 
(Celso Emilio Ferreiro)
Els ulls de l'altre l'esguardaven amb la mira insegura de qui no sap qui és, ni on va. La mirada pròpia d'algú que busca sense voler trobar, fins que troba i sap què era el que buscava. Perdut, l'escalfor dels seus braços feia olor de paradís. Els porus de la pell desprenien una tímida olor a amor, per molt que s'hi resistís. Ja eren moltes coses viscudes, molts viatges a cavall de la llengua, recorrent sense por cada un dels moments de la seva pell. Moltes nits adormits mirant el cel, pensant què hi haurà, sentint-se a casa encara que en fossin lluny. “Tu ets la meva pau”, solia dir-li. Ell no el va creure mai, enfonsant-se sense remei en una espiral que li arrancava tot el que havia sentit. Mai s'havien estimat? Eren mentida, aquelles mirades buides, alimentades per la felicitat, fruit del viure? Ell sabia que no tenien un demà. Potser ni tan sols un ara, però allargant la mà sentia com se li omplia de bellesa el cor. Acariciant-li l'esquena, com si li digués perdó, perdó amb cada petó que no s'atrevia a fer-li. Ara ja no. Ara ja no tenia forces per donar-se ni per viure.
Però mentre l'altre s'aixecava i se'l mirava amb aquells ulls plens de vida i d'il·lusió, va abandonar-se a la tendresa que li despertava, somrient inconscientment, deixant que li transpirés aquella bogeria dels primers dies, en què es preguntava si n'estava enamorat coneixent-ne la resposta. En marxar, no va caldre dir adéu. Ja se l'havien dit feia temps.

A Coruña (Galiza). Xullo 2013.