divendres, 7 d’octubre de 2011

Cap de setmana a Euskal Herria

Avui fa una setmana que vaig marxar a Euskal Herria amb en Farri en un viatge que va durar tres dies. I, la veritat, fantàstic!

Els que em coneixeu, ja sabeu que m'encanta la sociolingüística. Doncs bé, aquests dies al País Basc (i quan dic País Basc, em refereixo a la CAB, Navarra i Iparralde) han estat especialment enriquidors per diversos motius, que exposaré a continuació.

Molta gent desconeix que a Aragó, a part de català i castellà, es parla aragonès. I potser els sobta veure cartells com aquests:
Però és que a mi també em sobta, encara que no de la mateixa manera. El fet de ser català amb consciència lingüística marca molt. Un altre ni s'hi hagués fixat, en la retolació bilingüe. De fet, ni tan sols sabria què és, l'aragonès. I s'hagués pensat que aquestes pintades a Artíeda d'Aragón estan plenes de faltes d'ortografia:



En canvi, jo, enlloc de preguntar-me què era, pensava: aquí hi ha gent amb consciència lingüística! I estava completament meravellat. Potser us pregunteu el perquè, de "en lluita" i "defensarem la terra". Doncs es veu que el sempre brillant Govern Espanyol vol fer créixer encara més l'embassament de Yesa, i amb això enfonsar el poble de Sigüés i més de 2400 hectàrees de terreny. I què comporta, això? Doncs, ras i curt, canviar el modus vivendi de tota la gent que hi viu, i obligar-la a marxar fora (i ja no parlem dels que s'han de moure perquè els inunden la casa). Us recomano molt vivament que consulteu aquest web.

Finalment, vam arribar a Pamplona. Iruña, que en diuen en basc. Es tracta d'una Brusel·les a la basca, una ciutat bilingüe oficialment. Però només oficialment, eh? Tota la part bascoparlant de Nafarroa es troba retolada en castellà i en basc, però la part monolingüe castellana no. Com diu en Farri, el bilingüisme només és bo per a uns. El cas és que només d'entrar, et trobes un cartell així:


Iruña està agermanada amb diverses ciutats. No us grinyola alguna cosa? Exacte: Bayona i le drapeau française. I penses: guaita tu, comencem bé!
Però la veritat és que Iruña és una ciutat molt maca, i la gent que hi viu encara ho és més. M'enduc un gran record d'aquella nit, del menjar (a l'Hosteria del Temple fan un pintxo boníssim, amb ou dur, cansalda i formatge, i tot això arrebossat...!) i de la gent (fantàstica, no cal dir-ho!).
La gent de Pamplona

L'endemà d'horeta vam marxar cap a Bilbo. M'encanta el nom de la ciutat: em porta records de quan era petit. En Bilbo és el protagonista del Hòbbit, d'en JRR Tolkien, un dels primers llibres que vaig llegir. Doncs vam aparcar en un carrer que tenia aquest nom (no, no faré la broma Calle Kalea, gràcies):



Em fa fer gràcia veure una paraula en català, encara que es referís al General Prim (no? no sabeu qui va ser? Feu clic). No era ni hora de dinar i ja vam començar a beure sidra. Això sí, etiquetada en basc i en un bar del rotllo. No és fantàstic?

Al bar em vaig sentir molt frustrat. En veure coses en basc, jo mateix em deia: com és que ens ensenyen anglès i francès i no la llengua del veí? Em sentia malament per no saber euskera, fins al punt d'haver de dir "demana-li una cervesa, que no li vull parlar en castellà". I això que no és pas culpa meva! Ens haurien d'ensenyar les altres llengües d'Espanya i deixar-se estar de tanta lengua común. Per cert, sí: algun dia aprendré euskera, la història d'aquesta llengua és al·lucinant.
Per altra banda, vaig veure (i sentir) una txalaparta en directe. Sí, allò que sona en algunes cançons d'Obrint Pas, al CD Benvigut al Paradís. És això:


I és que Bilbo, i la societat basca en general, és molt reivindicativa. Aquesta pancarta era pertot:

Bilbo x Kukutza
Dies abans havien desallotjat aquest espai social de males maneres, amb una repressió completament INHUMANA, una antiga fàbrica recuperada pels veïns per a fer-hi activitats. Us deixo amb aquest vídeo tan aclaridor:


Què, impactats? Una mica més i em salten les llàgrimes. Però bé, als bars del casc antic trobaves coses com aquestes:
Benvinguda a una presa política
Seleccions basques sí!
no hase falta desir nada más
Mani! Festa! Acció!

Al casc antic volem viure en basc!


La gent és tan reivindicativa perquè s'hi veu obligada, no perquè tinguin ganes d'emprenyar. A Catalunya ens queixem perquè ens treuen la immersió lingüística, i a Euskal Herria reclamen que els presos compleixin condemna al país i no a centenars de kilòmetres.
Tant és així que sembla que la bandera nacional enlloc d'aquesta:


Sigui aquesta:


Em sembla increïble que s'hagi de demanar coses tan bàsiques. Després es pregunten perquè hi ha independentisme! 
Una de les coses que més em va cridar l'atenció va ser la televisió. A Nafarroa vaig posar la TV esperant trobar-hi algun canal en basc i, sorpreses de la vida, no n'hi havia cap. Total, si els bascoparlants ja saben castellà...! En canvi, a la CAV, hi ha un canal, ETB1, tot sencer en euskera. El tenia posat al matí i feien Doraemon:
Jo pensava que en Doraemon parlava euskera i resulta que estava en versió original, és a dir, en japonès. Sí, senyors: sóc ximple i casa meva no ho saben. Però no em llenceu la caballería per sobre: no entenia ni una llengua ni l'altra.
El dissabte vam dinar en un bar-casal del rotllo abertzale, i en acabat de dinar en Farri (sortia al diari i tot) i uns bertxolaris van fer cançó improvisada amb els Ebri Knights.

Penjaré el vídeo el més aviat possible al youtube, ho prometo. Potser us pregunteu perquè no us penjo fotos de monuments o edificis emblemàtics. No, no ho faré. Això ho podeu trobar a qualsevol lloc d'internet, en guies turístiques. No, jo he aparcat la història per ensenyar-vos la gent, la llengua i el que he pogut descobrir de la mà d'en Farri, l'Ainhoa, la Laura, l'Aniana, la Núria i en Martxelo (casulitats de la vida). Tots ells són fantàstics.

I acabo amb una captura de pantalla. És un comentari a l'àlbum del Facebook que conté les fotos d'aquests dies. Ho resumeix molt i molt bé:



Eskerrik asko a tots plegats. La lluita continua!



divendres, 20 de maig de 2011

Rebel·lió sardanista

Estreno el meu enèsim bloc amb un article sobre el fet sardanístic avui en dia, doncs és un tema que em toca molt de prop i em venia molt de gust fer conèixer la meva opinió.

La mera afirmació “jo ballo sardanes” provoca reaccions força diverses entre elles. Si l’altre interlocutor és d’una edat avançada, el més probable és que mostri estranyesa i t’acabi dient “veus que maco” amb cara de satisfacció i orgull. Però si l’altre interlocutor és jove, riurà. I de quina manera!

I és que avui en dia ballar sardanes es veu com quelcom antiquat, passat de moda, aliè a la societat actual. Les sardanes ja no són part de la realitat quotidiana, són un espectacle que, tot sigui dit, poca gent es mira i encara menys hi participa. I això succeeix perquè la sardana és una dansa que no ha evolucionat. O, segons el meu parer, no la deixen evolucionar.

Els joves argumenten que és una dansa per a gent gran, que és avorrida, monòtona, que la música és tota l’estona la mateixa. I tenen raó, a grans trets. Poques vegades els joves veuran joves ballant sardanes, sempre gent gran. I els pocs joves que en ballen ballem ho fem només en concursos, una manifestació sardanística que no deixa espai a l’improvisació i encara menys deixa participar el públic més enllà de la sardana de germanor. La percepció de la sardana avui en dia és, més enllà dels campionats, que només és ballada per gent gran que espontàniament surt a plaça. Per tant, és francament difícil que algú jove s’hi interessi.

Aquí fan aparició els cursets de sardanes per a la canalla. La majoria dels que participem del sardanisme de competició hem començat per aquí, o gràcies a algú que ens hi ha portat. Al meu poble cada any tenen més èxit, però dubto que sigui perquè els pares volen que els fills aprenguin sardanes (exceptuant-ne, potser, algun cas). És dur, però és així: hi porten els fills perquè els monitors se n’ocupin una estona. És tasca dels monitors ensenyar-los els passos, a puntejar, a fer aires, combinant-ho amb diverses estones de joc. S’intenta fer atractiu, però jo recordo eternes baralles amb la meva mare dient-li “jo no vull anar a sardanes! Aquest serà l’últim any! No hi vull tornar més!”. I no sóc l’únic que amb deu anys ho pensava, una companya de la colla de sardanes també ha passat per això. I mira’ns ara: els dos ballant sardanisme de competició.

A més, el fet sardanista ha perdut gran part del sentiment de rebel·lió i afirmació nacional d’anys enrere. Dic gran part perquè ballar sardanes actualment és rebel·lar-se, però no pas contra un règim dictatorial que buscava ofegar la consciència nacional catalana, sinó contra una massa social de joves que va sempre en la mateixa direcció. Miro els heavys, els gòtics, els antisistema, els okupes i un llarg etcètera, i penso: no sóc tan diferent, jo també vaig contra corrent. I a ritme de sardanes.

Pel que fa a l’afirmació nacional que les sardanes comportaven, trobem que ja s’ha perdut; sinó tot, almenys en gran part. Sí que les colles lluïm senyeres, i per l’onze de setembre enarborem una estelada enmig del galop d’entrada, però no passa d’aquí. Ja no fem país puntejant, sinó animant el Barça; i és que aquest equip de futbol ha esdevingut el nou símbol de Catalunya, no cal enganyar-nos. I és ben trist, perquè no deixa de ser un empresa com qualsevol altra, però que sap despertar passions. I de moment la sardana en desperta, però no tantes com aquest equip de futbol.

Cada vegada és més habitual sentir sardanistes parlant castellà entre ells, i cada vegada hi ha més immigrants que pertanyen a una colla. Aquesta és una mostra del caràcter transversal de la sardana. Tots ens donem la mà, tots som iguals, sigui quin sigui el teu origen, la teva llengua o la teva cultura: la rotllana és oberta a tothom.

Cal no oblidar que, si les coses no canvien, quan tota aquesta generació d’avis i àvies que ballen sardanes a plaça desaparegui, la sardana passarà a ser un simple manifestació cultural de museu. Morirà amb tota la generació que la prenia com a quelcom viu, útil i valuós i només serà un parell de ratlles als llibres de cultura catalana, doncs deixarà de tocar-se a les places perquè ningú la ballarà fora de campionats. Ja no serà un element folklòric de la vida quotidiana.

Però per salvar-la, no n’hi ha prou de tenir-ne intenció. Cal canviar les coses i cal voluntat. La sardana ha d’evolucionar, però amb llibertat. En el context actual, és inconcebible un canvi. La bona salut de les cobles, la formació musical que toca les sardanes, contrasta amb la decadència de les colles i del ball a tots els nivells.

Fa uns anys Santi Arisa (1992) s’atreví a proposar una gran innovació al món sardanista: la sardanova. Aplegà els instruments de la cobla Montgrins i hi afegí el seu grup de rock-jazz-fusió, els Lakatans (piano, baix, guitarra i bateria). La contemporaneïtat arribava a la sardana per intentar que es deixés de veure com quelcom del segle passat. No va funcionar. Ni es balla en concursos, ni se n’han fet de noves, ni se la promociona.

L’any 1995 es fundava la Cobla Contemporània. Aquesta formació musical aposta pels compositors joves i crea sardanes que prenen com a base melodies conegudíssimes, contemporànies i atemporals: My Heart will go on, la banda sonora de Harry Potter, la del senyor dels Anells, la de La vida es bella, la de Mary Poppins, Grease, Star Wars i James Bond; la cançó Buscando en el baúl de los recuerdos, Ave María i Tarragona m’esborrona entre tantes d’altres.

La novetat més destacable, però, són els punts lliures. Enlloc dels tradicionals curts i llargs, les colles executen una coreografia basada en voltes, salts i nous moviments de peu.

Però seguim exactament igual: en perill de desaparèixer. Totes aquestes innovacions que fan de la sardana una dansa contemporània i evolucionada com tantes d’altres no es mostren ni en concursos, ni aplecs ni ballades més enllà d’algun cas puntual. La imatge que es dóna és que la sardana és una dansa vella, antiga i obsoleta (quan la sardana tal i com la coneixem avui en dia prové del segle XIX). Cal renovar-la i permetre innovacions. No cal abandonar les sardanes d’en Garreta, l’Avi Xaxu i en Pep Ventura, però sí fer-les conviure amb l’actualitat.

I en aquest punt m’atreveixo a demanar un canvi a les bases dels campionats. No pot ser que, amb les dificultats que hi ha avui en dia per trobar dansaires, els pocs que surten a plaça a defensar el nom d’una colla s’hagin de veure penalitzats si no són sis o cinc parelles mixtes. La sardana ha de canviar amb la societat i no estancar-se. Cal permetre parelles de dos homes i dues dones si fa falta, perquè tal i com estan les coses val més que una colla surti a ballar i no pas que es quedi a casa perquè si surt a plaça la penalitzaran. Aquest no és el camí per a salvar la sardana, fet que volem tots el que en ballem.

La sardana és una manifestació cultural d’un poble que ha perdut molta volada. Cal renovar-la, adaptar-la als nous temps, però sense oblidar d’on prové. Però cal permetre-ho. Cal fomentar les innovacions a nivell musical, a nivell de dansa, a nivell de colla. No és una dansa ni vella ni antiquada, encara que la gran massa de la població ho concebi així. Esdevé necessari conservar-la per preservar la cultura del país, i això passa per fer-la atractiva sense perdre els orígens. No serà fàcil, però estic segur que ho podrem aconseguir.

Us deixo amb un vídeo de la meva colla, l'Antaviana Jove, ballant punts lliures al concurs d'Igualada (2010).