divendres, 20 de maig de 2011

Rebel·lió sardanista

Estreno el meu enèsim bloc amb un article sobre el fet sardanístic avui en dia, doncs és un tema que em toca molt de prop i em venia molt de gust fer conèixer la meva opinió.

La mera afirmació “jo ballo sardanes” provoca reaccions força diverses entre elles. Si l’altre interlocutor és d’una edat avançada, el més probable és que mostri estranyesa i t’acabi dient “veus que maco” amb cara de satisfacció i orgull. Però si l’altre interlocutor és jove, riurà. I de quina manera!

I és que avui en dia ballar sardanes es veu com quelcom antiquat, passat de moda, aliè a la societat actual. Les sardanes ja no són part de la realitat quotidiana, són un espectacle que, tot sigui dit, poca gent es mira i encara menys hi participa. I això succeeix perquè la sardana és una dansa que no ha evolucionat. O, segons el meu parer, no la deixen evolucionar.

Els joves argumenten que és una dansa per a gent gran, que és avorrida, monòtona, que la música és tota l’estona la mateixa. I tenen raó, a grans trets. Poques vegades els joves veuran joves ballant sardanes, sempre gent gran. I els pocs joves que en ballen ballem ho fem només en concursos, una manifestació sardanística que no deixa espai a l’improvisació i encara menys deixa participar el públic més enllà de la sardana de germanor. La percepció de la sardana avui en dia és, més enllà dels campionats, que només és ballada per gent gran que espontàniament surt a plaça. Per tant, és francament difícil que algú jove s’hi interessi.

Aquí fan aparició els cursets de sardanes per a la canalla. La majoria dels que participem del sardanisme de competició hem començat per aquí, o gràcies a algú que ens hi ha portat. Al meu poble cada any tenen més èxit, però dubto que sigui perquè els pares volen que els fills aprenguin sardanes (exceptuant-ne, potser, algun cas). És dur, però és així: hi porten els fills perquè els monitors se n’ocupin una estona. És tasca dels monitors ensenyar-los els passos, a puntejar, a fer aires, combinant-ho amb diverses estones de joc. S’intenta fer atractiu, però jo recordo eternes baralles amb la meva mare dient-li “jo no vull anar a sardanes! Aquest serà l’últim any! No hi vull tornar més!”. I no sóc l’únic que amb deu anys ho pensava, una companya de la colla de sardanes també ha passat per això. I mira’ns ara: els dos ballant sardanisme de competició.

A més, el fet sardanista ha perdut gran part del sentiment de rebel·lió i afirmació nacional d’anys enrere. Dic gran part perquè ballar sardanes actualment és rebel·lar-se, però no pas contra un règim dictatorial que buscava ofegar la consciència nacional catalana, sinó contra una massa social de joves que va sempre en la mateixa direcció. Miro els heavys, els gòtics, els antisistema, els okupes i un llarg etcètera, i penso: no sóc tan diferent, jo també vaig contra corrent. I a ritme de sardanes.

Pel que fa a l’afirmació nacional que les sardanes comportaven, trobem que ja s’ha perdut; sinó tot, almenys en gran part. Sí que les colles lluïm senyeres, i per l’onze de setembre enarborem una estelada enmig del galop d’entrada, però no passa d’aquí. Ja no fem país puntejant, sinó animant el Barça; i és que aquest equip de futbol ha esdevingut el nou símbol de Catalunya, no cal enganyar-nos. I és ben trist, perquè no deixa de ser un empresa com qualsevol altra, però que sap despertar passions. I de moment la sardana en desperta, però no tantes com aquest equip de futbol.

Cada vegada és més habitual sentir sardanistes parlant castellà entre ells, i cada vegada hi ha més immigrants que pertanyen a una colla. Aquesta és una mostra del caràcter transversal de la sardana. Tots ens donem la mà, tots som iguals, sigui quin sigui el teu origen, la teva llengua o la teva cultura: la rotllana és oberta a tothom.

Cal no oblidar que, si les coses no canvien, quan tota aquesta generació d’avis i àvies que ballen sardanes a plaça desaparegui, la sardana passarà a ser un simple manifestació cultural de museu. Morirà amb tota la generació que la prenia com a quelcom viu, útil i valuós i només serà un parell de ratlles als llibres de cultura catalana, doncs deixarà de tocar-se a les places perquè ningú la ballarà fora de campionats. Ja no serà un element folklòric de la vida quotidiana.

Però per salvar-la, no n’hi ha prou de tenir-ne intenció. Cal canviar les coses i cal voluntat. La sardana ha d’evolucionar, però amb llibertat. En el context actual, és inconcebible un canvi. La bona salut de les cobles, la formació musical que toca les sardanes, contrasta amb la decadència de les colles i del ball a tots els nivells.

Fa uns anys Santi Arisa (1992) s’atreví a proposar una gran innovació al món sardanista: la sardanova. Aplegà els instruments de la cobla Montgrins i hi afegí el seu grup de rock-jazz-fusió, els Lakatans (piano, baix, guitarra i bateria). La contemporaneïtat arribava a la sardana per intentar que es deixés de veure com quelcom del segle passat. No va funcionar. Ni es balla en concursos, ni se n’han fet de noves, ni se la promociona.

L’any 1995 es fundava la Cobla Contemporània. Aquesta formació musical aposta pels compositors joves i crea sardanes que prenen com a base melodies conegudíssimes, contemporànies i atemporals: My Heart will go on, la banda sonora de Harry Potter, la del senyor dels Anells, la de La vida es bella, la de Mary Poppins, Grease, Star Wars i James Bond; la cançó Buscando en el baúl de los recuerdos, Ave María i Tarragona m’esborrona entre tantes d’altres.

La novetat més destacable, però, són els punts lliures. Enlloc dels tradicionals curts i llargs, les colles executen una coreografia basada en voltes, salts i nous moviments de peu.

Però seguim exactament igual: en perill de desaparèixer. Totes aquestes innovacions que fan de la sardana una dansa contemporània i evolucionada com tantes d’altres no es mostren ni en concursos, ni aplecs ni ballades més enllà d’algun cas puntual. La imatge que es dóna és que la sardana és una dansa vella, antiga i obsoleta (quan la sardana tal i com la coneixem avui en dia prové del segle XIX). Cal renovar-la i permetre innovacions. No cal abandonar les sardanes d’en Garreta, l’Avi Xaxu i en Pep Ventura, però sí fer-les conviure amb l’actualitat.

I en aquest punt m’atreveixo a demanar un canvi a les bases dels campionats. No pot ser que, amb les dificultats que hi ha avui en dia per trobar dansaires, els pocs que surten a plaça a defensar el nom d’una colla s’hagin de veure penalitzats si no són sis o cinc parelles mixtes. La sardana ha de canviar amb la societat i no estancar-se. Cal permetre parelles de dos homes i dues dones si fa falta, perquè tal i com estan les coses val més que una colla surti a ballar i no pas que es quedi a casa perquè si surt a plaça la penalitzaran. Aquest no és el camí per a salvar la sardana, fet que volem tots el que en ballem.

La sardana és una manifestació cultural d’un poble que ha perdut molta volada. Cal renovar-la, adaptar-la als nous temps, però sense oblidar d’on prové. Però cal permetre-ho. Cal fomentar les innovacions a nivell musical, a nivell de dansa, a nivell de colla. No és una dansa ni vella ni antiquada, encara que la gran massa de la població ho concebi així. Esdevé necessari conservar-la per preservar la cultura del país, i això passa per fer-la atractiva sense perdre els orígens. No serà fàcil, però estic segur que ho podrem aconseguir.

Us deixo amb un vídeo de la meva colla, l'Antaviana Jove, ballant punts lliures al concurs d'Igualada (2010).