diumenge, 2 de setembre de 2012

Discurs formal a la proclamació i comiat del pubillatge torderenc (25 d'agost del 2012)

Última entrada com a pubillatge local

Autoritats, membres del Foment de les Tradicions Catalanes, amics i amigues del pubillatge, torderencs i torderenques, bona nit a tots. 

Primer de tot, moltes gràcies per ser aquí a aquestes hores de la matinada. Veure l’envelat ple de gom a gom és una alegria per mi i pel poble: és un senyal que ens indica que la tradició del pubillatge és viva. I és viva perquè el pubillatge necessita de la gent, dels joves que avui sou aquí, per viure (o sobreviure, darrerament). 

I és que el pubillatge –no em cansaré de repetir-ho- no consisteix en disfressar-se el cap de setmana. El pubillatge és moltes coses, però entre d’altres, és esforç, un valor que a la nostra societat és, cada vegada més, de capa caiguda. El pubillatge es nodreix de l’esforç de desenes de joves que cada cap de setmana sortim del nostre poble per anar a l’altra punta de Catalunya –després d’un any, però, les distàncies ja són més curtes--. Avui, especialment: molts dels hereus, pubilles, dames, fadrins, pubilletes, hereuets i dametes que són aquí vénen de Navàs, al Bages, on també avui hi havia un comiat i proclamació. Així que moltes gràcies per haver vingut. 

Després d’un any anant a comiats i proclamacions, puc dir que estic molt content de tenir la faixa blanca que avui deixo. 

Primer, perquè me la vau posar vosaltres, els torderencs, mitjançant la votació popular d’any rere any. Podeu estar segurs que he deixat el nom de Tordera ben amunt, us ho ben asseguro. M’estimo el meu poble, m’estimo la seva gent, les seves festes, les seves tradicions i cada pam de bosc. M’estimo Tordera. 

En segon terme, perquè m’ha acompanyat una pubilla excepcional. Ens coneixem des dels tres anys, quan vam començar el parvulari a Can Comaleres, i tot i que, com tothom, hem tingut les nostres discussions, els bons moments ho compensen tot. Gràcies, moltes gràcies per tot, Nagore. 

I tercer, perquè m’ha permès descobrir pobles, tradicions i sobretot gent que mai hauria pogut conèixer. Tinc mil i una anècdotes de cada sortida, de cada persona, mil i un somriures enllaunats per recordar cada vegada que les coses no vagin bé. El pubillatge és una experiència que et canvia la vida i et canvia com a persona. 

Diuen que un no sap el que té fins que ho perd, però la Nagore i jo hem tingut la gran sort de sortir escollits Dama i Hereu del Maresme. Avui no deixem el pubillatge, no deixem aquest camí ple d’alegries, riures i màgia, però deixem la banda i la faixa que ens ha permès d’entrar-hi, la que més ens apreciem. Serà dur deixar d’entrar com a “Pubilla de Tordera i Hereu de Tordera”. 

Ja per acabar, només desitjar molta sort als candidats. Als que sortiu, deixeu el poble que us ha vist créixer ben amunt. Ho deveu a tota la gent que us voti, que confia en vosaltres per aquesta tasca. Gràcies a l’Ajuntament, especialment a la M.Àngels; a la Fina Pascal, als nostres pares i germans, i a la comissió de festes, no només per ajudar-nos tantíssim avui sinó per tota la feina que fan durant tot l’any per tal de mantenir un poble viu i festiu. 

Gràcies per haver vingut. 

VISCA EL PUBILLATGE
VISCA EL MARESME
VISCA TORDERA
GLÒRIA A SANT BARTOMEU 
VISCA CATALUNYA!

El relleu, Hereu de Tordera 2012

divendres, 10 d’agost de 2012

Text de l'hereu i la pubilla de Tordera 2011 al programa de la Festa Major 2012


Una de les coses que més et diuen quan comences dins el món del pubillatge és “aprofita-ho, un any passa volant”. I nosaltres hem pogut comprovar que no és un tòpic més, sinó que és ben veritat. Sembla mentida, però fa un any érem nosaltres qui llegíem aquestes ratlles escrites per l'Aitor i la Laura. No ens podíem imaginar que seríem nosaltres qui, al cap d'un any, estaríem escrivint aquest text com a Pubilla i Hereu de Tordera 2011.

Des de fa tres mesos, a més de la banda i la faixa de Tordera, portem una banda de segona Dama i Hereu del Maresme. Fa tres mesos, ens van donar l'oportunitat d'allargar aquest viatge fins el maig del 2013, i, tot i que sabem que el pubillatge no l'acabem aquesta festa major, no podem evitar sentir-nos tristos. La faixa i banda local és la que més orgull et fa lluïr, perquè és la que t'ha posat el teu poble, i haver de guardar-la a casa no serà fàcil. Tot i així, estem molt satisfets perquè, un any més, podrem renovar l'Hereu i la Pubilla locals i mantenir aquesta tradició que necessita de la voluntat dels joves per seguir viva.

Molta gent pensa que el pubillatge és disfressar-se el cap de setmana i anar a voltar pels pobles, una tasca d'allò més avorrida. S'equivoquen. El pubillatge és moltes coses: és tradició, és amistat, és honor de representar el teu poble. Són ganes de sortir el cap de setmana, d'omplir-te d'orgull quan diuen Tordera, i sí, discutir-te amb hereus, pubilles, dames, fadrins (i cavallers!), hereuets i pubilletes perquè es neguen a acceptar que Tordera és el millor poble de Catalunya.

Perquè el pubillatge som una família. Una gran família que es coneix gràcies a un faixa o una banda, però que dura més enllà d'aquestes. Del pubillatge ens n'emportem amics, ens n'emportem descobertes de tradicions completament desconegudes per nosaltres, ens n'emportem mil i una històries que no acabaríem mai d'explicar.

Hem participat de molts actes arreu de Catalunya, però els més especials han sigut els d'aquí. Hem pogut viure de forma molt diferent la nostra Diada Nacional, l'Aplec de Sant Ponç, els Tres Tombs, la inauguració de la Fira Mercat del Ram, les festes majors dels veïnats... i ara, som conscients de la gran feina que hi ha al darrere de cada acte, de les ganes i l'esforç de persones anònimes mogudes només per l'amor al poble.

Des d'aquí, volem donar les gràcies a totes les persones que van confiar en nosaltres per dur a terme aquesta tasca, moltes gràcies per donar-nos la oportunitat de representar el poble on hem crescut i que ens estimem tant. No podem oblidar-nos, tampoc, de la dedicació desinteressada de la Maria Àngels Cayró, la Fina Pascal i la Carme Sensat. I, especialment, moltes gràcies a l'Aitor, en Marc i la Laura per descobrir-nos aquest món, així com als nostres pares i germans per acompanyar-nos a tot arreu.

Us desitgem molt bona festa major.
Visca Tordera, visca el pubillatge i visca Catalunya (lliure)!

Marcel Fernández i Roca, Hereu de Tordera 2011 i Hereu del Maresme 2012
Nagore Bachiller i Viver, Pubilla de Tordera 2011 i Segona Dama del Maresme 2012

dissabte, 16 de juny de 2012

Parauletes de per aquí

Els que em coneixeu ja sabeu que m'encanta la meva llengua, el català, i encara més les paraules i formes verbals dialectals. Quan un estudia filologia, és inevitable reflexionar sobre l'aspecte lingüístic de cada conversa: quines paraules diu, quins fonemes es menja, com conjuga els verbs... I, a l'estil d'en Jordi, que ho fa al seu bloc, m'he animat a fer un recull d'aquelles paraules que he sentit tota la vida a Tordera i els seus voltants i que pel seu àmbit restringit no he pensat mai a escriure-les, paraules que un dia he volgut escriure i he descobert que no surten al DIEC (no són normatives) però sí al DCVB (no normatives, però correctes), paraules que abans es feien servir molt però ara ja no es diuen gaire, i altres curiositats lingüístiques del territori.
Les paraules en verd són les que són normatives (apareixen al DIEC) amb aquest significat.

Podaix
  • Espellongar-se: espavilar-se. Segons el DCVB, vol dir "perllongar, allargar", és fàcil establir una analogia. Els estiraments que fem al matí en llevar-nos, i d'aquí a espavilar-se.
  • Masmàrria: un cop violent, una caiguda forta. Allò que col·loquialment en diem "una hòstia". (Empordà)
  • Escaldofar: escaldar, però només un moment. Al DCVB, Escaldar ràpidament; sotmetre a l'acció momentània de l'aigua bullent.
  • Barri: entradeta de les cases, a peu de carrer, que té una terrassa molt petita amb flors i un banc. Al DCVB, b) Clos tancat de paret, que hi ha davant la façana principal d'una casa de pagès , tot i que es fa servir ara ja en cases del mig del poble.
  • Bageny: Ombrívol (de l'Empordà).
  • Afogar: Segons el DCVB, el seu àmbit és Vic, Camprodon, Empordà i Pineda. És ofegar.
  • Pitiu: petit. De l'Empordà.
  • Esclovellar: Llevar la clovella, esclofollar. Empordà i Balears.
  • Tràmec: eina del camp. A casa, és una aixada. A Maçanet, el que per a mi és un aixadell. El meu avi, que era de Martorell de la Selva (llogaret adscrit a Maçanet), en tenia la mateixa referència que jo. A altres llocs, una aixada amb les puntes de cavar la terra. Com sempre, el nom de les coses del camp varien molt d'un lloc a un altre (Cerdanya, Empordà, La Selva, Vallès, Camp de Tarr.) 
  • Esterrassar: estirar-se ben ample en algun lloc. No ho he trobat ni al DCVB ni al DIEC.
  • Vlincar: Doblegar (alguna cosa).
  • Estassar: netejar el bosc, un camí, etcètera. Passar amb el podaix tallant les males herbes d'un lloc, especialment quan són altes. A Ripoll, Olot, Empordà, Pobla de Lillet, Plana de Vic, Pineda
  • Podaix: podall, falç grossa. De l'Empordà i les Guilleries.
  • Gavinet: forma de dir ganivet. 
  • Junoll: pronunciat junoi, Genolls. També els seus derivats anar de juneions*, etcètera.
  • Paiella: paella, pronunciat així a Empordà, Garrotxa, Ribes, Ripoll, Lluçanès, Vic, Barcelona, Eivissa. Només s'aplica a l'instrument, no pas al menjar típic valencià.
  • Vianda: plat de verdures i patates bullides.
  • Fressa: Soroll. Tot i que no surt així al DCVB, sempre he sentit dir que és una paraula gironina (que ja es va perdent).
Vianda (tot i que a casa mai hi hem posat ceba)
He trobat molt interessant veure com per aquestes contrades tenim tantes i tantes paraules que, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, surten referenciades com a paraules pròpies de l'Empordà i de les Balears. No cal ser gaire intel·ligent per veure què ha passat aquí! Mirant aquest curiós bloc, un diccionari de paraules de l'Empordà, n'he trobat forces més que coneixia. Ha estat tot plegat una grata sorpresa. M'agrada molt, el treball de camp! Després de conèixer aquestes paraules, espero que la gent de per aquí les sapiguem mantenir vives.






dilluns, 2 d’abril de 2012

Cap de setmana a Tolosa. Manifestació Anem Òc!


Aquest cap de setmana vaig tenir l’oportunitat de participar de la manifestació Anem, òc, per la lenga occitana, que enguany es celebrava a Tolosa, capital de facto d’Occitània.




Vam sortir divendres al matí una bona colla, i vam arribar a la capital del país tolosà vora les dotze del migdia. Vam començar l’aventura a la zona JeanJaurès, que porta el nom del diputat més famós en la història de les llengües dites regionals de França.

De seguit vaig córrer a l’FNAC  a comprar-me el CD de la Nolwenn Leroy. Mira que m’arriba a agradar! Es tracta d’una cantant bretona que va participar a la versió francesa d’Operación Triunfo. Després dels dos CD de rigor, fets per agradar al públic jove, senzills i electrònics, presenta Bretonne, un magnífic recull de cançons tradicionals dels països celtes. I aquí rau el seu secret: combinar instruments tradicionals amb lletres en bretó, francès, irlandès i anglès.

En acabat, vam acostar-nos al casc antic de Tolosa, al voltant del Capitoli. La retolació bilingüe als carrers sorprèn. S’hi deu fixar, un turista? En què deu pensar que està escrit? Les traduccions barroeres al francès són d’allò més curioses. Permeteu que us n’ensenyi un exemple:



No us sonen els mots “Poma d’Aur”? I si us dic la paraula italiana “pomodoro”? No cal ni que us digui que “tomàquet”, en francès, no és “pomme”. Aquest és el cartell que més em va agradar:




Més enllà de la retolació bilingüe en plaques de carrers, l’únic que vaig trobar retolat en francès i occità en panells indicatius va ser el panell que indica on és la “Maison de l’Occitanie” o l’”Ostal d’Occitània”.




Una mica descoratjador, tot plegat. Sort que a l’Ostal hi havia un munt de papers escrits en occità i que em vaig poder endur cap a casa (ja sabeu que pateixo síndrome de Diògenes, en aquest sentit).

Després vaig arribar a la Plaça del Capitòli, l’ajuntament de Tolosa. Ple de banderes de la ciutat: no confondre amb banderes d’Occitània, no tenen pas l’estel.
Al terra, una gran creu occitana. Fantàstic, no? Doncs no. A cada bola de la creu hi ha posat un símbol del zodíac, com si aquesta creu fos quelcom folklòric i místic i no pas un vertader símbol nacional.



Més occitanitat de Tolosa. La llibreria Occitana, on t’atenen en francès però t’entenen en occità. I dóna gràcies, no? Tot i així, em va encantar trobar-hi això:



I seguim  amb les llibreries. A l’FNAC tenien 5 llibres comptats sobre l’occità, sota l’epígraf “Turisme Regional”. Les altres llengües, com ara el català (sí, increïble), el francès, el xinès, l’holandès, el suec, etc. sota l’epígraf Idiomes. Després ens queixarem de l’autoodi de Convergència!



Havent dinat en un kebab (felicitat màxima), vam anar a instal·lar-nos a l’hotel, un Formule1 a Ramonvila e Sent Anha, poble enganxat a Tolosa. I a la tarda, partitde la selecció occitana de futbol.


Ja sabeu que no m’agrada gens el futbol. Però mireu, aquest va ser fantàstic. Occitània-Lapònia. Birres i conversa en occità. Vam conèixer unes noies, una d’elles de la Gascunya tolosana, que parlaven occità. Les altres dues, de Lilla (territori de parla flamenca) ens van dir, textualment, “no, nosaltres no som d’aquí, però quan vas a viure a una altra ciutat bé has d’aprendre la llengua d’aquell lloc, no?”. Aquesta frase, que a Catalunya podríem considerar normal, a Occitània és ben estranya. I és que ni tan sols una tercera part dels habitants del país parla occità. Aquestes tres noies van treure un pot de paté i pa i ens van convidar.




Per acabar-ho d’arrodonir, Occitània va guanyar el partit!

I l’endemà era el gran dia. El dia de la manifestació per l’occità.

Al matí feien un “vilatge occitan”; una espècie de fira on hi havia un munt d’associacions occitanistes oferint els seus productes i donant-se a conèixer.




A l’entrada hi havia la mateixa pancarta que a la darrera manifestació per l’occità. El Jornalet, diari que sortia aquell mateix dia, ens va fer repartir adhesius pertot. Va ser fantàstic per començar converses. Un bretó em va fer cantar una estrofa del Tri Martolod!

Coses curioses que hi vaig trobar: una noia japonesa que havia fet un diccionari occità-japonès. L’alcalde de Vilanòva de Magalona amb el cartell d’entrada al seu poble. Molta gent tocant música —típicament occità—. Gegants occitans: el comte de Tolosa i el nou, Joan Jaurès, que s’inaugurava aquell dia (un noi geganter ben simpàtic em va explicar que a Tolosa hi havia hagut molta tradició gegantera i que ara s’estava recuperant). Menjar occità: la paelha (noti’s la ironia). També aligot (ja sense ironia).





I, senyores i senyors del Sud de la France i la Catalunya autonòmica, comença el “festival” (segons la Dépêche, el diari regional”) de l’occità.

Qui i què hi havia:

Els càrrecs electes de França donant suport a l’occità. Presidents de regions i alcaldes, vaja. Tots amb la bandera francesa a la banda (obligatòria, si no tinc mal entès). Hi havia un aranès, Luis, però no recordo en qualitat de què. Ni el Síndic ni l’ex-Síndic van poder-hi assistir, tenien un compromís a Aran. Representació catalana: una diputada convergent i la cap de Política de Lingüística de la Generalitat. A aquesta darrera només la vaig sentir xerrant en francès. I a l’altra, en un moment en què la gent cantava l’himne d’Occitània, la vaig veure pendent de la BlackBerry.



Les tres bessones dient “Anem, òc!”. 20 aranesos (anècdota: un d’ells havia fet la mili amb el fill del doctor Carreras de Tordera. Que petit és el món!), una amb una bandera enorme de la Val d’Aran. Dones tocant un instrument (no me’n feu dir el nom) que toca Lou Dalfin. Gent de les Valades! Quin occità més maco tenien! Banderes de Bretanya i Gal·les. I pares parlant occità als fills: això sí que va ser fantàstic.








El millor va ser, sens dubte, el moment en què la manifestació es va posar a cantar l’himne, el Se Canta, a ple pulmó.





En arribar al Capitòli, presidit per una pancarta de Convergència Occitaia en occità, francès, anglès, hebreu i àrab (aquests darrers pels successos de la setmana anterior), la plaça es va omplir de gom a gom per sentir els parlaments i els concerts, entre els quals cal destacar Lo Còr de la Plana i Nadau.






L’endemà ja vam tornar, dinant a la Jonquera, i, jo almenys, arribant a casa a quarts de sis.
De Tolosa me n’enduc moltes coses.


La més evident, papers escrits en occità que penso llegir i devorar. Així vaig aprendre aranès, així que així ampliaré les meves nocions de llenguadocià. De no tan evidents, m’emporto la sensació de que Occitània, a Tolosa, és una nació amagada. I deu ser així a tot el país. El divendres, amb un ambient completament absent de manifestacions, vaig veure com és la ciutat un dia normal. Moltes creus occitanes (o tolosanes) però d’occità res de res. I és ben trist.

Aquest estiu tornaré, si tot va bé, a la Val d’Aran. I segur segur, a primers d’agost aniré a l’escola occitana d’estiu a Vilanòva d’Òlt.

L’aventura occitana acaba de començar!



Podeu trobar més imatges de la manifestació aquí: http://www.flickr.com/photos/fernandezmarcel/. En breu publicaré una traducció a l'aranès d'aquest article.

divendres, 20 de gener de 2012

El paradís - Dolors Miquel

Fa un parell de dies em van fer arribar aquest poema. Crec que em va arribar en un moment perfecte de la meva vida per entendre'l. Moltes gràcies, Joan, per aquest regal. Em venia molt de gust compartir-lo.

EL PARADÍS
Si un home travessés el Paradís en un somni i 
li donessin una flor com a prova que hi havia 
estat i si en despertar trobés aquella flor a la 
seva mà... Llavors, què?
COLERIDGE

Vaig travessar el paradís en un somni
i em van donar una flor.
La flor era allí quan em vaig despertar,
a sobre els llençols. Era bellíssima.
L’hi vaig ensenyar a ma mare
que vivia tancada al cor d’una carxofera,
filant-se la seda dels ulls, treballant-la
en uns meravellosos sudaris de mil colors.
He estat al paradís, mare –li vaig dir.
I ella es va treure de la butxaca
una flor seca, igual, idèntica.
Vaig saber aleshores
que no n’hi havia prou
d’haver estat al paradís.

           DOLORS MIQUEL