dilluns, 2 d’abril de 2012

Cap de setmana a Tolosa. Manifestació Anem Òc!


Aquest cap de setmana vaig tenir l’oportunitat de participar de la manifestació Anem, òc, per la lenga occitana, que enguany es celebrava a Tolosa, capital de facto d’Occitània.




Vam sortir divendres al matí una bona colla, i vam arribar a la capital del país tolosà vora les dotze del migdia. Vam començar l’aventura a la zona JeanJaurès, que porta el nom del diputat més famós en la història de les llengües dites regionals de França.

De seguit vaig córrer a l’FNAC  a comprar-me el CD de la Nolwenn Leroy. Mira que m’arriba a agradar! Es tracta d’una cantant bretona que va participar a la versió francesa d’Operación Triunfo. Després dels dos CD de rigor, fets per agradar al públic jove, senzills i electrònics, presenta Bretonne, un magnífic recull de cançons tradicionals dels països celtes. I aquí rau el seu secret: combinar instruments tradicionals amb lletres en bretó, francès, irlandès i anglès.

En acabat, vam acostar-nos al casc antic de Tolosa, al voltant del Capitoli. La retolació bilingüe als carrers sorprèn. S’hi deu fixar, un turista? En què deu pensar que està escrit? Les traduccions barroeres al francès són d’allò més curioses. Permeteu que us n’ensenyi un exemple:



No us sonen els mots “Poma d’Aur”? I si us dic la paraula italiana “pomodoro”? No cal ni que us digui que “tomàquet”, en francès, no és “pomme”. Aquest és el cartell que més em va agradar:




Més enllà de la retolació bilingüe en plaques de carrers, l’únic que vaig trobar retolat en francès i occità en panells indicatius va ser el panell que indica on és la “Maison de l’Occitanie” o l’”Ostal d’Occitània”.




Una mica descoratjador, tot plegat. Sort que a l’Ostal hi havia un munt de papers escrits en occità i que em vaig poder endur cap a casa (ja sabeu que pateixo síndrome de Diògenes, en aquest sentit).

Després vaig arribar a la Plaça del Capitòli, l’ajuntament de Tolosa. Ple de banderes de la ciutat: no confondre amb banderes d’Occitània, no tenen pas l’estel.
Al terra, una gran creu occitana. Fantàstic, no? Doncs no. A cada bola de la creu hi ha posat un símbol del zodíac, com si aquesta creu fos quelcom folklòric i místic i no pas un vertader símbol nacional.



Més occitanitat de Tolosa. La llibreria Occitana, on t’atenen en francès però t’entenen en occità. I dóna gràcies, no? Tot i així, em va encantar trobar-hi això:



I seguim  amb les llibreries. A l’FNAC tenien 5 llibres comptats sobre l’occità, sota l’epígraf “Turisme Regional”. Les altres llengües, com ara el català (sí, increïble), el francès, el xinès, l’holandès, el suec, etc. sota l’epígraf Idiomes. Després ens queixarem de l’autoodi de Convergència!



Havent dinat en un kebab (felicitat màxima), vam anar a instal·lar-nos a l’hotel, un Formule1 a Ramonvila e Sent Anha, poble enganxat a Tolosa. I a la tarda, partitde la selecció occitana de futbol.


Ja sabeu que no m’agrada gens el futbol. Però mireu, aquest va ser fantàstic. Occitània-Lapònia. Birres i conversa en occità. Vam conèixer unes noies, una d’elles de la Gascunya tolosana, que parlaven occità. Les altres dues, de Lilla (territori de parla flamenca) ens van dir, textualment, “no, nosaltres no som d’aquí, però quan vas a viure a una altra ciutat bé has d’aprendre la llengua d’aquell lloc, no?”. Aquesta frase, que a Catalunya podríem considerar normal, a Occitània és ben estranya. I és que ni tan sols una tercera part dels habitants del país parla occità. Aquestes tres noies van treure un pot de paté i pa i ens van convidar.




Per acabar-ho d’arrodonir, Occitània va guanyar el partit!

I l’endemà era el gran dia. El dia de la manifestació per l’occità.

Al matí feien un “vilatge occitan”; una espècie de fira on hi havia un munt d’associacions occitanistes oferint els seus productes i donant-se a conèixer.




A l’entrada hi havia la mateixa pancarta que a la darrera manifestació per l’occità. El Jornalet, diari que sortia aquell mateix dia, ens va fer repartir adhesius pertot. Va ser fantàstic per començar converses. Un bretó em va fer cantar una estrofa del Tri Martolod!

Coses curioses que hi vaig trobar: una noia japonesa que havia fet un diccionari occità-japonès. L’alcalde de Vilanòva de Magalona amb el cartell d’entrada al seu poble. Molta gent tocant música —típicament occità—. Gegants occitans: el comte de Tolosa i el nou, Joan Jaurès, que s’inaugurava aquell dia (un noi geganter ben simpàtic em va explicar que a Tolosa hi havia hagut molta tradició gegantera i que ara s’estava recuperant). Menjar occità: la paelha (noti’s la ironia). També aligot (ja sense ironia).





I, senyores i senyors del Sud de la France i la Catalunya autonòmica, comença el “festival” (segons la Dépêche, el diari regional”) de l’occità.

Qui i què hi havia:

Els càrrecs electes de França donant suport a l’occità. Presidents de regions i alcaldes, vaja. Tots amb la bandera francesa a la banda (obligatòria, si no tinc mal entès). Hi havia un aranès, Luis, però no recordo en qualitat de què. Ni el Síndic ni l’ex-Síndic van poder-hi assistir, tenien un compromís a Aran. Representació catalana: una diputada convergent i la cap de Política de Lingüística de la Generalitat. A aquesta darrera només la vaig sentir xerrant en francès. I a l’altra, en un moment en què la gent cantava l’himne d’Occitània, la vaig veure pendent de la BlackBerry.



Les tres bessones dient “Anem, òc!”. 20 aranesos (anècdota: un d’ells havia fet la mili amb el fill del doctor Carreras de Tordera. Que petit és el món!), una amb una bandera enorme de la Val d’Aran. Dones tocant un instrument (no me’n feu dir el nom) que toca Lou Dalfin. Gent de les Valades! Quin occità més maco tenien! Banderes de Bretanya i Gal·les. I pares parlant occità als fills: això sí que va ser fantàstic.








El millor va ser, sens dubte, el moment en què la manifestació es va posar a cantar l’himne, el Se Canta, a ple pulmó.





En arribar al Capitòli, presidit per una pancarta de Convergència Occitaia en occità, francès, anglès, hebreu i àrab (aquests darrers pels successos de la setmana anterior), la plaça es va omplir de gom a gom per sentir els parlaments i els concerts, entre els quals cal destacar Lo Còr de la Plana i Nadau.






L’endemà ja vam tornar, dinant a la Jonquera, i, jo almenys, arribant a casa a quarts de sis.
De Tolosa me n’enduc moltes coses.


La més evident, papers escrits en occità que penso llegir i devorar. Així vaig aprendre aranès, així que així ampliaré les meves nocions de llenguadocià. De no tan evidents, m’emporto la sensació de que Occitània, a Tolosa, és una nació amagada. I deu ser així a tot el país. El divendres, amb un ambient completament absent de manifestacions, vaig veure com és la ciutat un dia normal. Moltes creus occitanes (o tolosanes) però d’occità res de res. I és ben trist.

Aquest estiu tornaré, si tot va bé, a la Val d’Aran. I segur segur, a primers d’agost aniré a l’escola occitana d’estiu a Vilanòva d’Òlt.

L’aventura occitana acaba de començar!



Podeu trobar més imatges de la manifestació aquí: http://www.flickr.com/photos/fernandezmarcel/. En breu publicaré una traducció a l'aranès d'aquest article.