dijous, 8 d’agost de 2013

Empeza a aventura do galego na Coruña!


Cada estiu marxo de casa a fer una cosa o altra. Fa dos anys a Aran, i en vaig sortir parlant aranès. Aquest any em va arribar la convocatòria d'unes beques per fer un curs de gallec a la universitat de La Corunya, i les vaig demanar, i me les van donar. Sense saber ni com es diu hola (i això que duc mitja vida escoltant Luar na Lubre) vaig agafar un tren el dia 31 de juny i em vaig fer el nord de la península durant 13 hores. I mare de déu senyor, ara puc modificar la frase “ancha es Castilla”: sí que es ancha, sí, però lletja també eh! Uns camps erms, deixats de la mà de Déu i quatre matolls verds. Això durant quilòmetres i quilòmetres, parant a estacions de “grans ciutats” (pots comptar). Tot i així, no se'm va fer pas llarg. A més, quan el tren entra a Galícia i passes Monforte de Lemos la via passa pels Canons do Río Sil i la vista és espectacular. Transbord a Ourense, trucada a la meu mare, que la tenia desesperada, i cap a Corunya passant per Sant Jaume de Galícia. 
La primera nit amb el taxi amb prou feines vaig veure res. Me'n vaig anar directe al llit sense desfer res, ja eren les onze llargues, i l'endemà començava el curs de gallec.
Però tranquils, que no faré dia per dia, perquè tampoc és tant interessant.
El curs de gallec es feia a la Facultade de Filoloxía, que és a les afores de la ciutat. Jo estava al curs bàsic, pels que no en teníem ni idea, i teniem una professora ben jove que és un sol de dona. Tenia una curiosa manera d'anomenar-nos, als que compartim estat amb ella: érem "os peninsulares". Politiqueig a banda, tot i que és impossible parlar de qualsevol llengua minoritzada sense parlar de política, el curs ha sigut fantàstic. Hem après coses que no pertocaven al nivell, però és que teníem tots una voluntat per aprendre que feia goig. Alguns encara la tenim! Encara avui em pregunto què fa gent dels EUA, República Txeca, Romania o Alemanya aprenent gallec. Això sí, sé que me n'enduc amics per tota la vida (i el mateix poden pensar ells de mi).
Alguns m'han preguntat com m'ho faig per aprendre llengües tan ràpid (tot i que mai s'aprenen del tot). Jo dic que tinc facilitat, però també és qüestió de voluntat. Des del primer moment que vaig trepitjar el terra de Corunya, em vaig negar a parlar en castellà amb gallecs. Em preparava les frases abans d'entrar en una botiga, intentava construir frases preguntant el que no sabia dir, m'apuntava el lèxic que em faltava en una llibreta i després a casa el buscava. Digueu-me friki, podeu, en teniu permís. Això sí, ara no parlo pas gallec eh! Sé com es pronuncia, sé defensar-me, però encara falta perquè me'n consideri parlant. Amb distància, però, sí que reconec que m'he espavilat prou, i en part també ha estat perquè procuro sempre conèixer gent del rotllo arreu on vaig i aquesta gent parlava gallec sempre.
Potser penseu: però per què anaves a buscar gent que parlés gallec, si eres a Galícia? Bé, a Corunya els primers dies no sentia gallec enlloc. Però enlloc. No és estrany que en una enquesta se la considerés la ciutat menys gallega de totes (any 2004, "Mapa sociolingüístico de Galicia").
L'ajuntament de Corunya fa una pudor a ranci espanyol que me'n feia creus. Calle/Rúa del General Mola, Avenida de la Marina, Calle/Rúa del Ejército. Un edifici (el de la Capitanía) que els divendres de finals de mes fa una cerimònia d'hissament de l'Estanquera mentre el rellotge toca l'himne d'Espanya. El logotip de l'Ajuntament, en castellà segur, i si hi podem evitar el gallec, doncs millor. Cartells per anunciar coses, només en castellà. Senyals viàries només en castellà i topònims castellanitzats (a mi se'm queia la cara de vergonya): Arteijo, Finisterre, etc. És a dir, que el Concello només parla castellà (i gallec si algú es queixa de la situació): incompleix de forma flagrant la llei de normalització lingüística de Galícia (deixant de banda que és una llei de mínims, incomparable a Catalunya). 
I la gent? Bé, com ja he dit, a Corunya em costava molt sentir gallec, havia de parar molt bé a orella. Després vaig descobrir que vivia al Pedralbes de la ciutat i ja no em va estranyar tant, però si anava per Montealto i la ciutat vella, sí que el sentia una mica més. Corunya té fama de no parlar gallec, però en canvi està estretament lligada al Rexurdimento i la revitalització i valoració de la llengua: a Corunya hi ha la seu de la Real Academia Galega i s'hi van fundar les Irmandades da Fala., o sigui que tan i tan malament el tema no està.
La ciutat en si, però, és preciosa. M'encanta. Mira que jo sóc poc de mar, tot i tenir-lo al costat. Però necessito sentir-lo a prop. I això de sortir de l'hostal, fer tres passes i ser al port... impagable. Corunya és una ciutat construïda sobre una petita península enmig del mar, i que creix cap a l'interior, amb un passeig marítim que recorre tot el perímetre coster. A la banda dreta mirant el mar, hi ha la ria da Coruña, on el mar té un color senzillament espectacular. Al final de la península, tocant al mar, hi ha la famosa Torre de Hércules, el far més antic del món encara en funcionament (tot i que realment no n'hi ha per tant), i a l'esquerra d'aquesta, la Ensenada do Orzán e Riazor, que és on hi ha la platja. Coruña té una ciutat vella preciosa, amb esglésies espectaculars si t'agraden les pedres com a mi (això sí, no té cap catedral ni església més important que les altres), carrerons estrets, bars baratíssims on tastar coses típiques gallegues, locals nocturns amb un bon rotllo més que agradable... No m'estenc, qui vulgui saber coses de Coruña que obri la Viquipèdia, jo vull parlar de l'experiència!
Amb el curs vam fer un parell d'excursions. Vam anar a la Costa da Morte (que es diu així, en teoria, per la quantitat de vaixells que s'hi han enfonsat), visitant Muros, Carnota, la cascada de l'Ézaro i Fisterra. A Carnota vaig veure un hórreo per primer cop a la vida, i em va fer molta gràcia perquè realment és l'adaptació al medi més pura. Són graners elevats perquè les rates no hi entressin, i n'hi ha per tota Galícia. Però el que més em va agradar va ser Fisterra. No pas pel que hi ha, sinó pel que no hi ha i és. Tot allò de la fi del món romana, de l'ara solis celta... i el mar allà és espectacular. Espectacular. També vam anar a Santiago, al museo do Pobo Galego, realment un museu molt interessant per conèixer Galícia. Explica tradicions, cultura, llengua, arquitectura, música... val molt la pena.
Hórreo de Carnota

També durant el curs vam fer tres tallers. Un de música i dansa, un de gastronomia i un de teatre. El de música va ser en un parc, amb gaites i panderetes, o sigui que ja us podeu imaginar com em va agradar. Vam aprendre quatre coses de la muiñeira, i ara alguna idea ja en tinc. Pel que fa al de teatre, vam representar escenes de la primera obra en gallec que s'havia escrit, i vam riure un munt. Representava un combat entre gallecs i portuguesos pels drets de pesca del riu Miño. I al de gastronomia va servir per posar-nos com bocois. Mare de Déu el que vam menjar! En teoria consistia en participar de la cuina però no va succeir, només vam menjar... i no sé si ens van fer 15 postres diferents per cada un però quasi quasi!
Fisterra - la fi del món
Per la meva banda, vaig anar a Santiago un dia ben d'hora al dematí i em vaig recórrer tota la part vella i crec que fins i tot una mica de la nova. Per mi Santiago és com una porta al cel: pedra, pedra i més pedra. I m'encanta. Esglésies a cada cantonada, carrers de llambordes, porxades... i la Catedral. Em vaig passar tres hores esterrassat a la Praza do Obradoiro mirant-ne la façana. És una obra d'art. Confessant coses frikis, reconec que vaig arribar-hi essent una mica murri, seguint un camí per trobar-me-la de cara, i vaig entrar a la plaça escoltant el Romance de don Gaiferos. Quan la vaig tenir a davant, Chove en Santiago (un poema de Lorca musicat). Un cop dins la catedral em va caure la cara de vergonya: és negoci pur i dur. Ni espiritualitat ni res. Una cua llarguíssima per fer-li una abraçada a la figura de l'apòstol i en canvi el sepulcre buit (vaig compartir amb l'apòstol quatre pregàries i alguna prometença amb total tranquil·litat). Botigues de la catedral pertot, et feien pagar per qualsevol cosa, etc. A més, no sé on foten les peles que guanyen (i han de ser moltes) però invertir-les en conservació ni de conya. La façana plena de líquens i merda, i per dins tampoc és que estigués gaire cuidada. Per sort, a vegades la bellesa de l'art ja ho supleix tot! Al final del dia a Santiago vaig estar pensant de presentar-me a on sigui que et donen la compostelana perquè tenia els peus destrossats de tant que havia caminat. També vaig passar per Oleiros, un poble a la ría da Coruña que té un castell enmig del mar.

Després d'un mes a Coruña vaig haver de marxar. L'últim dia va ser de morriña, i això que no havia ni marxat. Acomiadar-se dels amics fets al llarg d'un mes no és fàcil (però si només va ser un mes!) però el món no és tant petit, ens tornarem a trobar, on sigui! Per superar el trauma ens vam inflar a licors a la Repichoca i després de dormir 30 minuts (me'n vaig passar 15 assegut a la platja escoltant el mar, a quarts de cinc) cap a l'estació de trens, i direcció BCN. En arribar-hi, 13h després, un rodalies, baixa a Cabrera... i troba-t'hi els teus amics esperant-te. La cara que em devia quedar. Sou uns sols! I ara ja porto vuit dies a Catalunya, també trobava a faltar anar de festa major en festa major, les nits a la fresca, els amics de tota la vida, i el so de les campanes de Sant Esteve!


COSES QUE EM VAN AGRADAR DE GALÍCIA

  • El clima. Vaig enxampar onada de calor un dies, però la resta dels dies feia un bon temps (pluja, cel tapat)... era fantàstic
  • El so de la gaita en directe
  • El Gadis i les seves empanades de 3 euros
  • El licor cafè i el licor de tarta de Santiago a la Repichoca (un bar a Coruña)
  • La posta de sol a Riazor
  • El mar pla fins l'infinit a Fisterra
  • Fer el passeig marítim de Coruña de punta a punta de nit
  • La Carmiña Vacaloura
  • L'Alameda de Santiago: les dues Marías i la vista de la Catedral
  • El "malo será" i el "nunca choveu que non escampara"
  • El bosc gallec: és un d'un verd tan viu!
  • Les cantigas a ritme de pandereta i les muiñeiras, i les lletres de les cançons
  • Santa Cruz e súa xente, e o seu chorizo!
COSES QUE NO EM VAN AGRADAR
  • Els pobles estan molt separats un de l'altre
  • Mancança de tranports públics
  • El negoci de la catedral i el camí de Santiago
  • La passivitat envers la llengua (tot i que hi ha de tot)
  • El bilingüísme estúpid a les estacions de tren, busos, etc
  • La planificació dels semàfors a Corunya: MAL FETA
  • La conducció gallega: vaig estar pròxim a la mort cada vegada que pujava a un bus urbà
  • La poca cura de les institucions vers la llengua i la poca correcció lingüística


En resum: un mes a Galícia fantàstic. He après les bases del gallec (ara al setembre el continuo a la universitat, d'oient), he après a dir quatre coses en romanès, m'enduc algun amic gallec (graciñas por todo, Fran!), algun d'internacional (no hi havia cap més català ;-)), he desvirtualitzat gent, he descobert un país meravellós (i encara me'n queda moltíssim, per descobrir, que és el millor!)...

IMOS VOLVER CEDO!

dimecres, 24 de juliol de 2013

#2

Me hice un barquito de papel para irte a ver, 

se hundió por culpa del rocío. 
No me preguntes cómo vamos a cruzar el río. 
(Extremoduro)



S'hi havia estirat a mitja tarda, empesa per l'erràtica i vaga tristesa dels temps passats. Esterrassada sobre la sorra, enmig d'algues i roques, contemplava el cel buscant-li algun sentit. Sense comprendre, només donava voltes al passat, deturant-se en cada moment, esgaripant cada vegada que algun record volia fugir. Refugiant-se en allò viscut per no haver de viure més, l'aigua de l'oceà començà a banyar la platja fins que arribà on era ella. Lluny de seguir allà impassible, retorçant-se de dolor, la fredor de l'aigua li va proporcionar el reconfort suficient per poder-se aixecar i llençar al mar el pes que no la deixava navegar.


dimarts, 16 de juliol de 2013

#

"(...) decir amor,decir amigo, era igual que nomear a primavera" 
(Celso Emilio Ferreiro)
Els ulls de l'altre l'esguardaven amb la mira insegura de qui no sap qui és, ni on va. La mirada pròpia d'algú que busca sense voler trobar, fins que troba i sap què era el que buscava. Perdut, l'escalfor dels seus braços feia olor de paradís. Els porus de la pell desprenien una tímida olor a amor, per molt que s'hi resistís. Ja eren moltes coses viscudes, molts viatges a cavall de la llengua, recorrent sense por cada un dels moments de la seva pell. Moltes nits adormits mirant el cel, pensant què hi haurà, sentint-se a casa encara que en fossin lluny. “Tu ets la meva pau”, solia dir-li. Ell no el va creure mai, enfonsant-se sense remei en una espiral que li arrancava tot el que havia sentit. Mai s'havien estimat? Eren mentida, aquelles mirades buides, alimentades per la felicitat, fruit del viure? Ell sabia que no tenien un demà. Potser ni tan sols un ara, però allargant la mà sentia com se li omplia de bellesa el cor. Acariciant-li l'esquena, com si li digués perdó, perdó amb cada petó que no s'atrevia a fer-li. Ara ja no. Ara ja no tenia forces per donar-se ni per viure.
Però mentre l'altre s'aixecava i se'l mirava amb aquells ulls plens de vida i d'il·lusió, va abandonar-se a la tendresa que li despertava, somrient inconscientment, deixant que li transpirés aquella bogeria dels primers dies, en què es preguntava si n'estava enamorat coneixent-ne la resposta. En marxar, no va caldre dir adéu. Ja se l'havien dit feia temps.

A Coruña (Galiza). Xullo 2013.

dimarts, 21 de maig de 2013

Discurs informal al comiat i proclamació del pubillatge comarcal del Maresme 2013

Discurs fet en acabar el sopar a l'envelat de Vil·la Flora, a Canet de Mar.


Bona nit. Ara em toca parlar a mi, ja sé que estareu cansants de tants discursos, però intentaré ser breu, però aquestes coses només passen un cop a la vida i no vull deixar-me coses. 

En el moment d'escriure aquest discurs estic maleïnt en Marcel del passat per no haver fet cas del pensament que anava tenint regularment des del moment en què va sortir proclamat. Vés fent el discurs, que arribarà el dia i no el tindràs fet. I evidentment, ha estat així. Són la una i trenta set minuts d'avui, dia 18. Sóc a casa la Rocío, aquí Canet -gràcies Ro per acollir a dos vagabunds com nosaltres-. Tu ja mig dorms, la Nagore deu jugar al solitari. Hem tornat de Vilablareix, perquè sí, fins l'últim moment ho hem donat tot i més. 

Hem fet moltíssimes sortides, hem anat a per totes: hem fet les que volíem, i les que no volíem també. Haver caducat un cop -com a pubillatge de Tordera- fa que vegis, que palpis, que t'adonis de com n'és d'efímer el pubillatge. Et diuen que un any passa volant, i no és veritat. No passa volant, passa a la velocitat de la llum. Miro enrere i veig en Marcel de fa quasi dos anys, acabant l'estiu amb la festa major del poble, esperant anar a la universitat al cap de poc temps... Sempre havia estat timidot, la meu mare fins i tot no es creia que m'hagués presentat a hereu. Ja no sóc el mateix, i això és gràcies al pubillatge, almenys en part. No he perdut les il·lusions, segueixo apostant fort pel vull. Sóc més obert, he vist món, he conegut gent fantàstica.

Essent hereu del Maresme he descobert la meva comarca: els de Tordera no acostumem a passar Calella i tirem més cap a Girona, coses de ser a la punta. Ara, però, puc dir que em coneixo la major part de pobles de per aquí, i el més important, que hi tinc amics. Amics que són indispensables per mi, amics que avui són aquí i que, demà també hi seran. Perquè una de les coses que em fa més por de caducar és perdre el contacte amb els amics que he anat fent. Ara, sense una excusa per marxar de casa i veure'ns, què en serà, del nosaltres? Però em tranquil·litzen totes les cares d'afecte que m'heu adreçat aquests dies, tots els missatges de suport, totes les abraçades que m'heu fet avui. Res no canviarà, els amics són amics, per més lluny que siguin. I què caram! Que el Maresme és molt llarg però tenim unes comunicacions excel·lents. 

M'agradaria adreçar-me a tu, Nagore. Ens coneixem des dels tres anys. Tenim una foto junts vestits de pastorets ja a P5. Hem estudiat junts fins als 18 anys, i quan vam haver de separar-nos, va el Destí i ens fa pubilla i hereu. No podria imaginar-me haver viscut aquests anys sense tu al meu costat. No els concebo. Ens ho hem passat fantàsticament bé, hem rigut, hem fet broma, ens hem ajudat i donat suport quan ha fet falta. Però no penseu que tot són flors i violes! Els dos som iguals, de caràcter fort, i sí, ens hem enganxat algunes vegades... però també tenim la sort d'arreglar-ho de seguida. Si t'hagués de donar les gràcies no sabria per on començar, de tantes coses que hem viscut. Saps de sobres com n'ets d'important, per mi, i que t'estimo un munt. Sí, el senyor que fa petons en l'aire ha deixat anar una mostra d'afecte... així que vine, i fes-me una abraçada, que jo et faré dos petons com aquells que dius que no et faig mai! No ja com a pubilla, ni com a dama. Sinó com a amiga. 

Però jo he sigut un hereu amb dues pubilles. Goita tu quina sort, eh? Ja la voldrien, alguns! La meva segona pubilla és un regal caigut del cel. Quasi no ens coneixíem, fa un any... sort del comarcal. No em podria haver perdonat mai haver-me perdut una persona com tu. T'has fet tan important per mi que no t'ho pots ni imaginar. Ets una confident, una amiga, un suport moral cada vegada que ho necessito. I m'agrada pensar que jo també ho he estat per tu. Que ets una pubilla fantàstica, però una persona encara millor. I saps de sobres que sempre em tindràs aquí, explicant-te aventures, fent-te riure, queixant-me de que Canet estigui fet en pujada i jo hagi aparcat lluny de casa teva. Sé que seràs una mestra excel·lent, perquè ets afable, entregada i apassionada. Que no et rendiràs, que lluitaràs pels teus somnis, i que si alguna vegada se t'obliden, ja hi seré jo per recordar-te'ls. T'estimo molt, i gràcies, mil gràcies, per voler-me al teu costat. 

Joan, gruixut! Recordo el dia de la teva proclamació a Arenys. La Nagore em va venir a buscar i em va dir que una professora de música de l'escola estava sopant allà amb nosaltres, amb el pubillatge. En acostar-nos a saludar, en va dir que era la teu mare. Quina sorpresa, i que petit que és el món. Hem viscut aventures gastronòmiques divertidíssimes i hem agafat taxis a BCN per fer doscents metres perquè estavem massa cansats com per caminar... realment hem fet un bon equip! I n'estic molt content. Ja que encara no has entès mai perquè estudio filologia romànica si no em donarà de menjar, vull dir-te que, com a enginyer que ets, construeixis un pont ben acollidor a Tordera per almenys tenir un lloc on viure, d'acord? 

I la súperwoman del grup ets tu, Kalime. Si el comiat ha anat com ha anat és gràcies a tu. Has estat a sobre nostre cada dia, ens has tocat el crostó, ens has pressionat perquè féssim les coses. Ja li dèiem: amb calma! I tu, que no: i tenia raó. Espero que haver-te implicat tant en el comarcal et convalidi algun crèdit universitari! Però que quedi clar, els altres no ens hem estat gratant la panxa. Ma mare estava negra del so del whatsapp i la meva frase “mama, són els comarcals”. Espero que treguis bona nota del treball, i això ho dic perquè aquest comarcal ha format part d'un treball per un assignatura de la Ka. Realment et trobarem molt a faltar, però és el que toca, ets la internacional del grup, i això és el que et fa tant especial. Així que gràcies per totes les hores, el no rendir-se, tenir la paciència d'agafar el tren per venir a les reunions, i per estirar el carro. 

I tu Roger. GRÀCIES per no haver dur la rata que tens per mascota a cap reunió. Patia cada dia per si havia de fugir cames ajudeu-me cap a la Jonquera. Amb el teu caire despreocupat, ets una peça indispensable dels sis. Especialista en desaparèixer a cada fila que fèiem per fer entrada, ets un noi amb un gran cor, i aquesta és una virtut que poca gent té. Conserva-ho i no canviïs mai, ni en aquest sentit ni en cap altre, perquè l'Anna ha fet una gran sort amb tu, ja t'ho dic! 

I més enllà de nosaltres sis, puc dir que aquest any ha servit per acabar de conèixer i travar les amistats. Els maresmencs en general i el grup de Whatsapp, que et despertes i et trobes 300 missatges, i la meitat són “algú tren a plaça catalunya d'aquí quinze minuts?”. Però ho he de dir: enguany hem fet pinya. Hem quedat un munt de vegades, hem fet sopars, hem sortit de festa, hem fet una barbacoa... i això és fantàstic. Aquest any no hagués sigut el mateix sense vosaltres, i us ho agraeixo de tot cor. Ara no m'esborreu del grup eh? 

Hi ha gent a qui no vull mencionar, però que ja sap que es pot donar per al·ludida. Són aquells amics més especials, aquells que visquin on visquin sé qui hi són, que hi seran, perquè hi heu estat. Per cada aventura que hem tingut, per cada alegria que hem compartit, per cada cara de felicitat que m'heu fet posar, per cada abraçada, per tot. Perquè sou genials, perquè sou els meus amics i us aprecio moltíssim. I sé que deixar la faixa avui no vol dir deixar-vos a vosaltres, sabeu que faré els quilòmetres que calguin per venir-vos a veure, i sabeu que a Tordera teniu una casa, i per festa major, contacte a la barra. 

No vull acabar el discurs sense agraïr a la meu mare i els meus germans tot el que han hagut de fer per mi aquest any. Ma mare perquè sé que quan marxo pateix, perquè és mare: totes ho podeu entendre. Però també sé que està molt contenta de mi, que l'ha feta feliç que hagi sigut hereu. I els meus germans, que ahir van fer anys, que es queixen cada vegada que han vingut de pubillatge però que han acabat venint. Paciència que en aquesta vida se n'ha de tenir molta! Ara us toca a un dels dos presentar-vos a hereu del poble, ja ho sabeu. 

Em queda donar les gràcies, de tot cor, a l'ajuntament de Canet per organitzar aquest comarcal, especialment a en Joan Lluís, perquè per primer cop hem sentit com hi havia algú darrere preocupant-se per nosaltres i pel que havíem de fer, cosa que, desgraciadament, no podem dir del Foment de les tradicions catalanes. Has estat disposat a tot, i realment és d'agrair. Gràcies per tenir paciència, per les hores invertides i per ajudar-nos. Mil gràcies. 

Als que sou el nostre relleu: moltes felicitats. Coratge, empenta, tenacitat, i alegria. És el que necessitareu per aquest any, la motxilla ja l'anireu omplint, però aquest és l'equipatge bàsic. Molta sort! 

Als que no heu sortit escollits, jo sempre dic el mateix: tant és el que tinguis escrit a la faixa o a la banda, aquí sabeu de sobres que sou un més, que no importa, que tots som iguals, i que no sou menys que ningú. Així que ànims per qui estigui trist, perquè no ho ha d'estar. 

I és que avui no és un dia per estar tristos, hem d'estar contents perquè si hem renovat el títol comarcal vol dir que el pubillatge té bona salut. No vull que d'aquí trenta anys hagi d'explicar què és el pubillatge als nens, sinó que vull que tinguin l'oportunitat que viure'l. Perquè, com ja he dit, a mi m'ha canviat la vida. Així que gràcies a tots per fer-lo viu! 


[improvitzat: Que em tregui la faixa en Toni, perquè quan ell es va acomiadar jo no vaig poder-hi ser perquè els comiats coincidien, i els meus dos germans, que ahir va ser el seu aniversari i aquest és el meu regal]

Són les tres de la matinada i vull dormir. Així que acabo: si el pubillatge és tan especial és perquè som conscients que un dia s'acaba. Ha arribat el dia, i el moment de cridar per últim cop com a vigent:

VISCA EL PUBILLATGE, 

VISCA TORDERA, 

VISCA EL MARESME 

I VISCA CATALUNYA!

dilluns, 20 de maig de 2013

Discurs formal al comiat i proclamació del pubillatge maresmenc 2012



Discurs fet en el transcurs del comiat i proclamació del pubillatge maresmenc 2013 com a hereu del Maresme 2012


Autoritats, pubillatge, i cantenques, bona tarda a tots. 


M'agradaria agrair-vos el fet d'haver vingut fins aquí, a Canet de Mar, el poble de la pubilla d'enguany, i per acompanyar-nos en un dia com avui. 

Fa quasi un any que vam ser escollits per representar la comarca del Maresme pertot Catalunya a Arenys de Mar. Un any en què hem viscut mil experiències, hem crescut com a persones, hem après -encara més- els valors del coratge, l'empenta, la valentia i l'esforç. 

Vaig entrar dins el món del pubillatge tan bon punt vaig néixer. Sóc l'hereu de casa meu! Ara, seriosament: vaig ser proclamat hereu de Tordera l'agost de l'any 2011, juntament amb la Nagore. Vam començar un any desconeixedors del que ens trobaríem, però realment superes qualsevol expectativa. No vull dir tòpics, però m'hi veig obligat. Són certs. Quan no coneixes ningú, el pubillatge t'estén una mà, et diu que ets un d'ells, et fa lloc. Fas amics de tot Catalunya, coneixes el país, i en coneixes les tradicions. Fas llargs viatges per assistir a proclamacions, viatges que, al cap d'un any, ja no són tan llargs. T'emociones quan a les proclamacions un amic teu deixa el càrrec, et perds per carreteres deixades de la mà de Déu i fent tard a l'acte, t'estresses intentant trobar aparcament, però sobretot, a mi, m'ha fet créixer com a torderenc, com a amic, com a persona. Sembla mentida com una banda i una faixa poden canviar-te la vida d'aquesta manera. 

Els que ens acomiadàvem i els nous proclamats
Ara farà quasi un any, a Arenys de Mar, vaig ser proclamat hereu del Maresme. Tot un honor. Va ser una satisfacció enorme, però també vaig sentir por, por de no saber estar a l'alçada. I si puc dir que hi he estat, és gràcies als companys de títol, magnífics tots ells. Hem gaudit d'aquest any de la manera que hem sabut i bonament hem pogut. Ens en podem sentir orgullosos, i veure aquesta riera plena n'és un clar exemple. Nagore, Joan, Kalime, Roger i Natàlia, gràcies. Gràcies per tantíssimes coses, per ser com sou, per haver acceptat fa un any la vostra banda i la vostra faixa, però sobretot gràcies per ser present a la meva vida. Gràcies. 

Avui ens acomiadem, però no canviaran gaires coses. Els amics que hem fet, hi seguiran sent. Els valors que hem defensat tot aquest any de vigència, els seguirem defensant arreu on anem, perquè són part de nosaltres. El que hem après tot aquest temps ho seguirem posant en pràctica, perquè aixi és la vida. 

“Qui perd les arrels perd la seva identitat”. 

VISCA EL PUBILLATGE,
VISCA TORDERA,
VISCA EL MARESME,
I VISCA CATALUNYA!


Vídeo de Marta Sánchez. Gràcies!