dimarts, 21 de maig de 2013

Discurs informal al comiat i proclamació del pubillatge comarcal del Maresme 2013

Discurs fet en acabar el sopar a l'envelat de Vil·la Flora, a Canet de Mar.


Bona nit. Ara em toca parlar a mi, ja sé que estareu cansants de tants discursos, però intentaré ser breu, però aquestes coses només passen un cop a la vida i no vull deixar-me coses. 

En el moment d'escriure aquest discurs estic maleïnt en Marcel del passat per no haver fet cas del pensament que anava tenint regularment des del moment en què va sortir proclamat. Vés fent el discurs, que arribarà el dia i no el tindràs fet. I evidentment, ha estat així. Són la una i trenta set minuts d'avui, dia 18. Sóc a casa la Rocío, aquí Canet -gràcies Ro per acollir a dos vagabunds com nosaltres-. Tu ja mig dorms, la Nagore deu jugar al solitari. Hem tornat de Vilablareix, perquè sí, fins l'últim moment ho hem donat tot i més. 

Hem fet moltíssimes sortides, hem anat a per totes: hem fet les que volíem, i les que no volíem també. Haver caducat un cop -com a pubillatge de Tordera- fa que vegis, que palpis, que t'adonis de com n'és d'efímer el pubillatge. Et diuen que un any passa volant, i no és veritat. No passa volant, passa a la velocitat de la llum. Miro enrere i veig en Marcel de fa quasi dos anys, acabant l'estiu amb la festa major del poble, esperant anar a la universitat al cap de poc temps... Sempre havia estat timidot, la meu mare fins i tot no es creia que m'hagués presentat a hereu. Ja no sóc el mateix, i això és gràcies al pubillatge, almenys en part. No he perdut les il·lusions, segueixo apostant fort pel vull. Sóc més obert, he vist món, he conegut gent fantàstica.

Essent hereu del Maresme he descobert la meva comarca: els de Tordera no acostumem a passar Calella i tirem més cap a Girona, coses de ser a la punta. Ara, però, puc dir que em coneixo la major part de pobles de per aquí, i el més important, que hi tinc amics. Amics que són indispensables per mi, amics que avui són aquí i que, demà també hi seran. Perquè una de les coses que em fa més por de caducar és perdre el contacte amb els amics que he anat fent. Ara, sense una excusa per marxar de casa i veure'ns, què en serà, del nosaltres? Però em tranquil·litzen totes les cares d'afecte que m'heu adreçat aquests dies, tots els missatges de suport, totes les abraçades que m'heu fet avui. Res no canviarà, els amics són amics, per més lluny que siguin. I què caram! Que el Maresme és molt llarg però tenim unes comunicacions excel·lents. 

M'agradaria adreçar-me a tu, Nagore. Ens coneixem des dels tres anys. Tenim una foto junts vestits de pastorets ja a P5. Hem estudiat junts fins als 18 anys, i quan vam haver de separar-nos, va el Destí i ens fa pubilla i hereu. No podria imaginar-me haver viscut aquests anys sense tu al meu costat. No els concebo. Ens ho hem passat fantàsticament bé, hem rigut, hem fet broma, ens hem ajudat i donat suport quan ha fet falta. Però no penseu que tot són flors i violes! Els dos som iguals, de caràcter fort, i sí, ens hem enganxat algunes vegades... però també tenim la sort d'arreglar-ho de seguida. Si t'hagués de donar les gràcies no sabria per on començar, de tantes coses que hem viscut. Saps de sobres com n'ets d'important, per mi, i que t'estimo un munt. Sí, el senyor que fa petons en l'aire ha deixat anar una mostra d'afecte... així que vine, i fes-me una abraçada, que jo et faré dos petons com aquells que dius que no et faig mai! No ja com a pubilla, ni com a dama. Sinó com a amiga. 

Però jo he sigut un hereu amb dues pubilles. Goita tu quina sort, eh? Ja la voldrien, alguns! La meva segona pubilla és un regal caigut del cel. Quasi no ens coneixíem, fa un any... sort del comarcal. No em podria haver perdonat mai haver-me perdut una persona com tu. T'has fet tan important per mi que no t'ho pots ni imaginar. Ets una confident, una amiga, un suport moral cada vegada que ho necessito. I m'agrada pensar que jo també ho he estat per tu. Que ets una pubilla fantàstica, però una persona encara millor. I saps de sobres que sempre em tindràs aquí, explicant-te aventures, fent-te riure, queixant-me de que Canet estigui fet en pujada i jo hagi aparcat lluny de casa teva. Sé que seràs una mestra excel·lent, perquè ets afable, entregada i apassionada. Que no et rendiràs, que lluitaràs pels teus somnis, i que si alguna vegada se t'obliden, ja hi seré jo per recordar-te'ls. T'estimo molt, i gràcies, mil gràcies, per voler-me al teu costat. 

Joan, gruixut! Recordo el dia de la teva proclamació a Arenys. La Nagore em va venir a buscar i em va dir que una professora de música de l'escola estava sopant allà amb nosaltres, amb el pubillatge. En acostar-nos a saludar, en va dir que era la teu mare. Quina sorpresa, i que petit que és el món. Hem viscut aventures gastronòmiques divertidíssimes i hem agafat taxis a BCN per fer doscents metres perquè estavem massa cansats com per caminar... realment hem fet un bon equip! I n'estic molt content. Ja que encara no has entès mai perquè estudio filologia romànica si no em donarà de menjar, vull dir-te que, com a enginyer que ets, construeixis un pont ben acollidor a Tordera per almenys tenir un lloc on viure, d'acord? 

I la súperwoman del grup ets tu, Kalime. Si el comiat ha anat com ha anat és gràcies a tu. Has estat a sobre nostre cada dia, ens has tocat el crostó, ens has pressionat perquè féssim les coses. Ja li dèiem: amb calma! I tu, que no: i tenia raó. Espero que haver-te implicat tant en el comarcal et convalidi algun crèdit universitari! Però que quedi clar, els altres no ens hem estat gratant la panxa. Ma mare estava negra del so del whatsapp i la meva frase “mama, són els comarcals”. Espero que treguis bona nota del treball, i això ho dic perquè aquest comarcal ha format part d'un treball per un assignatura de la Ka. Realment et trobarem molt a faltar, però és el que toca, ets la internacional del grup, i això és el que et fa tant especial. Així que gràcies per totes les hores, el no rendir-se, tenir la paciència d'agafar el tren per venir a les reunions, i per estirar el carro. 

I tu Roger. GRÀCIES per no haver dur la rata que tens per mascota a cap reunió. Patia cada dia per si havia de fugir cames ajudeu-me cap a la Jonquera. Amb el teu caire despreocupat, ets una peça indispensable dels sis. Especialista en desaparèixer a cada fila que fèiem per fer entrada, ets un noi amb un gran cor, i aquesta és una virtut que poca gent té. Conserva-ho i no canviïs mai, ni en aquest sentit ni en cap altre, perquè l'Anna ha fet una gran sort amb tu, ja t'ho dic! 

I més enllà de nosaltres sis, puc dir que aquest any ha servit per acabar de conèixer i travar les amistats. Els maresmencs en general i el grup de Whatsapp, que et despertes i et trobes 300 missatges, i la meitat són “algú tren a plaça catalunya d'aquí quinze minuts?”. Però ho he de dir: enguany hem fet pinya. Hem quedat un munt de vegades, hem fet sopars, hem sortit de festa, hem fet una barbacoa... i això és fantàstic. Aquest any no hagués sigut el mateix sense vosaltres, i us ho agraeixo de tot cor. Ara no m'esborreu del grup eh? 

Hi ha gent a qui no vull mencionar, però que ja sap que es pot donar per al·ludida. Són aquells amics més especials, aquells que visquin on visquin sé qui hi són, que hi seran, perquè hi heu estat. Per cada aventura que hem tingut, per cada alegria que hem compartit, per cada cara de felicitat que m'heu fet posar, per cada abraçada, per tot. Perquè sou genials, perquè sou els meus amics i us aprecio moltíssim. I sé que deixar la faixa avui no vol dir deixar-vos a vosaltres, sabeu que faré els quilòmetres que calguin per venir-vos a veure, i sabeu que a Tordera teniu una casa, i per festa major, contacte a la barra. 

No vull acabar el discurs sense agraïr a la meu mare i els meus germans tot el que han hagut de fer per mi aquest any. Ma mare perquè sé que quan marxo pateix, perquè és mare: totes ho podeu entendre. Però també sé que està molt contenta de mi, que l'ha feta feliç que hagi sigut hereu. I els meus germans, que ahir van fer anys, que es queixen cada vegada que han vingut de pubillatge però que han acabat venint. Paciència que en aquesta vida se n'ha de tenir molta! Ara us toca a un dels dos presentar-vos a hereu del poble, ja ho sabeu. 

Em queda donar les gràcies, de tot cor, a l'ajuntament de Canet per organitzar aquest comarcal, especialment a en Joan Lluís, perquè per primer cop hem sentit com hi havia algú darrere preocupant-se per nosaltres i pel que havíem de fer, cosa que, desgraciadament, no podem dir del Foment de les tradicions catalanes. Has estat disposat a tot, i realment és d'agrair. Gràcies per tenir paciència, per les hores invertides i per ajudar-nos. Mil gràcies. 

Als que sou el nostre relleu: moltes felicitats. Coratge, empenta, tenacitat, i alegria. És el que necessitareu per aquest any, la motxilla ja l'anireu omplint, però aquest és l'equipatge bàsic. Molta sort! 

Als que no heu sortit escollits, jo sempre dic el mateix: tant és el que tinguis escrit a la faixa o a la banda, aquí sabeu de sobres que sou un més, que no importa, que tots som iguals, i que no sou menys que ningú. Així que ànims per qui estigui trist, perquè no ho ha d'estar. 

I és que avui no és un dia per estar tristos, hem d'estar contents perquè si hem renovat el títol comarcal vol dir que el pubillatge té bona salut. No vull que d'aquí trenta anys hagi d'explicar què és el pubillatge als nens, sinó que vull que tinguin l'oportunitat que viure'l. Perquè, com ja he dit, a mi m'ha canviat la vida. Així que gràcies a tots per fer-lo viu! 


[improvitzat: Que em tregui la faixa en Toni, perquè quan ell es va acomiadar jo no vaig poder-hi ser perquè els comiats coincidien, i els meus dos germans, que ahir va ser el seu aniversari i aquest és el meu regal]

Són les tres de la matinada i vull dormir. Així que acabo: si el pubillatge és tan especial és perquè som conscients que un dia s'acaba. Ha arribat el dia, i el moment de cridar per últim cop com a vigent:

VISCA EL PUBILLATGE, 

VISCA TORDERA, 

VISCA EL MARESME 

I VISCA CATALUNYA!

dilluns, 20 de maig de 2013

Discurs formal al comiat i proclamació del pubillatge maresmenc 2012



Discurs fet en el transcurs del comiat i proclamació del pubillatge maresmenc 2013 com a hereu del Maresme 2012


Autoritats, pubillatge, i cantenques, bona tarda a tots. 


M'agradaria agrair-vos el fet d'haver vingut fins aquí, a Canet de Mar, el poble de la pubilla d'enguany, i per acompanyar-nos en un dia com avui. 

Fa quasi un any que vam ser escollits per representar la comarca del Maresme pertot Catalunya a Arenys de Mar. Un any en què hem viscut mil experiències, hem crescut com a persones, hem après -encara més- els valors del coratge, l'empenta, la valentia i l'esforç. 

Vaig entrar dins el món del pubillatge tan bon punt vaig néixer. Sóc l'hereu de casa meu! Ara, seriosament: vaig ser proclamat hereu de Tordera l'agost de l'any 2011, juntament amb la Nagore. Vam començar un any desconeixedors del que ens trobaríem, però realment superes qualsevol expectativa. No vull dir tòpics, però m'hi veig obligat. Són certs. Quan no coneixes ningú, el pubillatge t'estén una mà, et diu que ets un d'ells, et fa lloc. Fas amics de tot Catalunya, coneixes el país, i en coneixes les tradicions. Fas llargs viatges per assistir a proclamacions, viatges que, al cap d'un any, ja no són tan llargs. T'emociones quan a les proclamacions un amic teu deixa el càrrec, et perds per carreteres deixades de la mà de Déu i fent tard a l'acte, t'estresses intentant trobar aparcament, però sobretot, a mi, m'ha fet créixer com a torderenc, com a amic, com a persona. Sembla mentida com una banda i una faixa poden canviar-te la vida d'aquesta manera. 

Els que ens acomiadàvem i els nous proclamats
Ara farà quasi un any, a Arenys de Mar, vaig ser proclamat hereu del Maresme. Tot un honor. Va ser una satisfacció enorme, però també vaig sentir por, por de no saber estar a l'alçada. I si puc dir que hi he estat, és gràcies als companys de títol, magnífics tots ells. Hem gaudit d'aquest any de la manera que hem sabut i bonament hem pogut. Ens en podem sentir orgullosos, i veure aquesta riera plena n'és un clar exemple. Nagore, Joan, Kalime, Roger i Natàlia, gràcies. Gràcies per tantíssimes coses, per ser com sou, per haver acceptat fa un any la vostra banda i la vostra faixa, però sobretot gràcies per ser present a la meva vida. Gràcies. 

Avui ens acomiadem, però no canviaran gaires coses. Els amics que hem fet, hi seguiran sent. Els valors que hem defensat tot aquest any de vigència, els seguirem defensant arreu on anem, perquè són part de nosaltres. El que hem après tot aquest temps ho seguirem posant en pràctica, perquè aixi és la vida. 

“Qui perd les arrels perd la seva identitat”. 

VISCA EL PUBILLATGE,
VISCA TORDERA,
VISCA EL MARESME,
I VISCA CATALUNYA!


Vídeo de Marta Sánchez. Gràcies!