dimecres, 24 de juliol de 2013

#2

Me hice un barquito de papel para irte a ver, 

se hundió por culpa del rocío. 
No me preguntes cómo vamos a cruzar el río. 
(Extremoduro)



S'hi havia estirat a mitja tarda, empesa per l'erràtica i vaga tristesa dels temps passats. Esterrassada sobre la sorra, enmig d'algues i roques, contemplava el cel buscant-li algun sentit. Sense comprendre, només donava voltes al passat, deturant-se en cada moment, esgaripant cada vegada que algun record volia fugir. Refugiant-se en allò viscut per no haver de viure més, l'aigua de l'oceà començà a banyar la platja fins que arribà on era ella. Lluny de seguir allà impassible, retorçant-se de dolor, la fredor de l'aigua li va proporcionar el reconfort suficient per poder-se aixecar i llençar al mar el pes que no la deixava navegar.


dimarts, 16 de juliol de 2013

#

"(...) decir amor,decir amigo, era igual que nomear a primavera" 
(Celso Emilio Ferreiro)
Els ulls de l'altre l'esguardaven amb la mira insegura de qui no sap qui és, ni on va. La mirada pròpia d'algú que busca sense voler trobar, fins que troba i sap què era el que buscava. Perdut, l'escalfor dels seus braços feia olor de paradís. Els porus de la pell desprenien una tímida olor a amor, per molt que s'hi resistís. Ja eren moltes coses viscudes, molts viatges a cavall de la llengua, recorrent sense por cada un dels moments de la seva pell. Moltes nits adormits mirant el cel, pensant què hi haurà, sentint-se a casa encara que en fossin lluny. “Tu ets la meva pau”, solia dir-li. Ell no el va creure mai, enfonsant-se sense remei en una espiral que li arrancava tot el que havia sentit. Mai s'havien estimat? Eren mentida, aquelles mirades buides, alimentades per la felicitat, fruit del viure? Ell sabia que no tenien un demà. Potser ni tan sols un ara, però allargant la mà sentia com se li omplia de bellesa el cor. Acariciant-li l'esquena, com si li digués perdó, perdó amb cada petó que no s'atrevia a fer-li. Ara ja no. Ara ja no tenia forces per donar-se ni per viure.
Però mentre l'altre s'aixecava i se'l mirava amb aquells ulls plens de vida i d'il·lusió, va abandonar-se a la tendresa que li despertava, somrient inconscientment, deixant que li transpirés aquella bogeria dels primers dies, en què es preguntava si n'estava enamorat coneixent-ne la resposta. En marxar, no va caldre dir adéu. Ja se l'havien dit feia temps.

A Coruña (Galiza). Xullo 2013.