dilluns, 28 de setembre de 2015

28/09/2015

Lliure. Nu en aquells llençols, els seus, on havia dormit tantes nits, es sentia lliure. Suat del sexe de la nit anterior, l'alliberament que sentia als ossos entumits li proporcionava una alegria que difícilment hagués resolt alçant-se als raigs de sol que entraven a la cambra.

Va mirar al seu acompanyant, ara ja més destorb que objecte sexual, desitjant-ne la partença. No necessitava de ningú.

L'havia fet servir per sentir-se viu de nou. I, realment, no recordava com n'era de feliç, sentir-se viu. Feia mesos que hibernava en sentiments de tristesa i malenconia de temps passats, i no podia imaginar-se existència més trista que aquella. Ara, amarat en suor, amb fluïts del desconegut que jeia al seu costat, no podia ser més afortunat. S'ho havia guanyat. 
I pensava gaudir-ho. Va fer fora el desconegut, no sense abans deixar-se fer l'amor salvatgement en un intent de retenir a la memòria l'espectacular sexe que havien tingut la nit passada. Brut, punyent, sentia el seu amant com una força arravatadora que l'empenyia a la llibertat perseguida, volguda, anhelada, però, sobretot, desitjada.

Posar els peus en aquell terra fred va provocar-li un estremiment mentre es delia per prendre les regnes de la seva vida. Mentrestant, però, es va fer un cafè i es va asseure al jardí, en aquell punt més alt on s'albirava el mar i tres barquetes sense rumb. Ara, ell, també era lliure. I somreia satisfet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Anima't a deixar-me algun pensament, per curt que sigui! :)